Salutació

Hola que Tal,

Doncs sí, aquest any si que ens havíem plantejat fer un esforç sobrenatural per oferir-vos la millor de les millors salutacions que mai us haguessin ofert. Havíem pensat parlar-vos de tots aquells grans temes que tant i tant preocupen a la ciutadania i de ben segur us interessen: la “crisis” econòmica, sobretot la que afecta a les entitats financeres, fins i tot volíem plantejar-vos crear una caixa de resistència per donar-los el suport que es mereixen ¡Barruts!, d’en Barack Obama, de la Llei d’educació i la tercera hora de Castellà, amb els corresponents comentaris de profunditat de la famosa “Brunetemediatica”, Cantamanyanes, manipuladors!...També de les infinites dates i xifres del finançament, que durant tot l’any ens han fet avorrir les sobre taules dels dinars i dels sopars. De tant bons que són els uns i de tant dolents com ho són els altres, del 0,7% i de Kioto, de l’Atur,.. i, com no podia ser d’una altra manera del nostre Barça. I aquí, aquí, és on comença el nostre gran drama.

Com us anàvem comentant al principi de l’escrit tots volíem que enguany la prosa que havia de presentar el nostre programa fos la més lluïda, poètica i inspirada que mai haguéssim fet, en aquest sentit ens vam posar mans a l’obra. La motivació era total, el desig incontrolable i l’ansietat contínua. El dissabte 2 de maig ens vam citar al local a les set de la tarda, començaven a fluir les primeres propostes, les primeres idees, quan de sobte una veu, “nois són les vuit,que comença el Madrid-Barça”. Immediatament va cessar tota l’activitat, el silenci va omplir tots els racons de la sala, únicament es va poder sentir el soroll dels llapis en colpejar la taula, en caure de les mans nervioses del personal i l’enrenou que es va originar al moure les cadires per intentar trobar el lloc amb la millor visibilitat. Després que voleu que us comentem que vosaltres no pugueu imaginar, a banda de la tonterieta dels primers minuts, l’èxtasi, la borratxera de gols, “tititititi...Henry”, aquell petó al braçalet, aquells “caretos”, acabem-ho, acabem-ho, que encara se’ns posa la “Gallina de piel”.

A partir d’aquí, el vertigen, el no parar, les til•les; canaletes, un dia sí, i un l’altre també. “Lo Puto Crack”, “És Roma Pou”. “I Més, I Més, I més...I Messi”, el triplet, les batucades oscarianes. A principis del mes de juny, quasi sense adonar-nos-en, de cop, vam haver de baixar del Dragon Can Culer, això si , plens de satisfacció, atònits i amb una hemorràgia de satisfacció incomparable. Tot i que encara ens quedava temps per tornar a entomar el repte no ens va ser possible assumir-lo. Les seqüeles havien estat massa importants: La Laia i alguns membres de la junta van passar dies i dies intentant fer baixar al Charlie del núvol en el què va viure durant molt de temps, era fàcil sentir, “Papa baixa d’una vegada”, mentre ell responia, “2 a 6, triplet...” Altres, Montserrat amunt , Montserrat avall, els més fanàtics amb els genolls pelats i en carn viva de tanta genuflexió. Ah!! i els taurons de l’aquàrium s’han fet vegetarians, a veure si els “pijos” dels mitjans de comunicació se’n van a complir les promeses al Carib. De tota manera sempre ens quedaran enregistrades a la nostra memòria amb lletres d’or aquelles frases mítiques pronunciades al llarg d’aquest dies de glòria: “Les festes a la discoteca”, “pero vamos a ver, !Almendro!”, “No vamos bien?, pues no toques nada!, tira pa’tras, tira pa’tras”.

El Pepe, en “Pep Ampolla”, el de les figues seques, per culpa de la tecnologia ha deixat de ser l’aturat de més prestigi de l’estat. Ara es dedica ha tirar les cartes i a fer prediccions del futur, es fa dir “El Mentalista de la Seu”, pensa que té un do i que canta el gols abans que no pas els veiem la resta del món per la tele.

No voldria acabar sense parlar de l’esforç que ha significat pel grup haver d’ajudar al Marc a fer la seva tesina “El domino i Forest, quin enigma”, però això ja són figues d’un altre paner,, no us preocupeu que tal i com està el tema tindrem temps de parlar-ne.

Malgrat tot, ben mirat, de tota la lírica que habitualment us oferim als escrits, igual no us interessen massa els continguts, com heu comprovat aquest darrers anys en el fons no tenim res d’especial, més o menys ens comportem com qualsevol altre mortal. Les mateixes dèries, els mateixos mals de cap i les mateixes preocupacions. De tota manera, hem pensat, que ja és molt dir això, si les frases més interessants i amb més contingut que sempre us oferim són les dos darreres, les diem i santes pasqües, així doncs:

Que us ho passeu bé i feu bondat. Bona Festa Major a tothom!