Entrevista a Carla Carbonell i Cortés, pregonera de la Festa Major de Gràcia 2022

Carla Carbonell i Cortés després de vuit anys al capdavant de la Fundació Festa Major de Gràcia, ha estat elegida pregonera de la Festa Major de 2022, coincidint en el fi del seu segon mandat. Un perible per les bambolines de la festa on a banda de cuinar amb extrema delicadesa tots els seus ets i uts, ha hagut de fer front a un bicentenari, un atemptat, un xàfec important, un incendi, així com els pitjors moments de la Covid-19, que malauradament no li van posar fàcil els darrers anys.

Què t’ha semblat ser escollida pregonera de la Festa Major?

Doncs per ser-te sincera, no m’ho esperava en cap cas. M’ho prenc com un reconeixement a la mateixa Festa. A mi no se m’escull pregonera per ser jo sinó per ser la primera dona presidenta de la Festa Major de Gràcia en més de 200 anys d’història, i això vol dir que les coses està canviant.

Com ha estat la teva etapa com a presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia?

Doncs ha estat moguda, sense dubte. Amb moment emotius i emocionants i d’altres molt tensos, des d’un bon inici. El traspàs no va ser senzill i l’ambient intern en aquell moment a la Fundació estava una mica enrarit. Va costar adreçar la situació, però de mica en mica vam anar cosint l’entitat. A partir d’aquí, podríem dir que hem anat surfejant pels esdeveniments amb els quals ens hem anat trobant. Intentant sempre mantenir la nostra identitat, valors i principis, però donant resposta a allò que el moment requeria, tan bé com bonament podíem.

Segurament els millors moments viscuts van ser els del bicentenari de la festa?

Sí, segurament sí. Poder formar part d’aquest moment de la història de la Festa Major i presidir el Bicentenari va ser una responsabilitat i un honor. L’organització del mateix va ser una tasca ingent en què ens hi vam bolcar de ple. Recuperar l’envelat, que no només és patrimoni de la Festa sinó de País, va ser molt emocionant.

També recordo amb orgull de presidenta els reconeixements recollits a arran del Bicentenari, com el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural per l’Ajuntament de Barcelona. El més important és que aquests són reconeixements a la feina feta de milers i milers de persones en més de 200 anys d’història, superant entrebancs i tenint la Festa Major com a garant de la cultura, la llengua i les nostres tradicions.

El moment dels atemptats de Barcelona del 2017, els pitjors?

Van ser, sense dubte, els més intensos. Que en plena celebració de la Festa Major del Bicentenari aquesta quedés completament trastocada pels atemptats va ser un xoc. Estava passant a casa nostra. No oblidaré mai com em van avisar, com van anar avançant els esdeveniments, els dies que vam passar en alerta i gairebé sense dormir...

I la COVID-19?

La covid-19 ha estat una cursa de fons.

Els atemptats són un impacte brutal, però et toca fer una reacció immediata i en vam recuperar la “normalitat” amb relativa rapidesa. Tothom entén la situació d’excepcionalitat i s’adapta a allò que calgui.

La pandèmia no té res a veure. És més un exercici de resistència. La incertesa viscuda tants mesos, fins a afectar dues festes majors. El canvi constant en la situació, les restriccions i les possibilitats. La por i l’esgotament que això provoca en la gent... el difícil equilibri entre la llibertat personal, el risc de salut pública, la dificultat econòmica i la necessitat de tenir espais d’esbarjo per una qüestió de salut mental, després de tants mesos complicats.

De tot plegat quina valoració en fas?

La veritat és que han estat dos moments molt complicats, radicalment diferents, als quals ens ha tocat donar resposta.

Els atemptats són un impacte brutal, tot es paralitza i queda en estat de xoc, però en uns “pocs dues” i gràcies a la gran feina dels cossos de seguretat, la vida pot recuperar certes dinàmiques habituals. Pots fer un sentit condol i reconeixement a les víctimes. La gent reacciona tornant a sortir al carrer amb ràbia contra una agressió brutal, recuperant un espai del qual no ens faran fora per la força ni la por.

La pandèmia va ser un desgast lent i prolongat en tots els sentits. Primer per la inconsistència en la informació. Si això, en la vida personal ja és un trasbals, quan has d’organitzar un esdeveniment, encara més. Organitzar una Festa Major és una feinada immensa de la qual poca gent n’és conscient. Doncs organitzar una Festa Major en pandèmia és 20 vegades pitjor. Vam canviar el model de festa més de mitja dotzena de vegades. Adaptant-nos a les necessitats o restriccions del moment. Però més enllà de les dificultats logístiques, tècniques o econòmiques, el daltabaix social va ser un dels més difícils de portar. Com sempre, com a clar reflex de la societat que som, entre les nostres comissions hi havia opinions de tots els colors. Des dels que no haurien fet res durant dos anys per por o respecte i dels que haurien tornat a fer el màxim possible de seguida per un tema de necessitat vital i mental. Gestionar això és molt complicat i més quan les XXSS són un altaveu sense mesura i, malauradament, altament tòxic en moltes ocasions.

Fos un cas o un altre, crec que altra vegada vam estar altura. En ambdós casos, mantenint la nostra identitat. Seguint les instruccions dels cossos de seguretat o del departament de salut, però adaptant les activitats davant de la necessitat o de l’amenaça, però sent conscients que simplement el fet de ser-hi era un acte de resistència o perseverança molt necessitat també per alguns.

Personalment, ha valgut la pena tot el teu esforç per mantenir la festa on està?

Sense dubte. He d’acceptar que hem tingut moments complicats i molt, molt esgotadors, però davant d’aquests hem fet pinya i els hem tirat endavant.

Estic orgullosa de com hem donat resposta a les dificultats que ens hem anat trobant. Mantenint sempre les persones al centre de l’equació i la cultura com a eina de cohesió i suport.

Han estat vuit anys en els quals he tingut més vida pública que privada, més reunions que temps lliure o més decisions compartides que personals, però quan et fiques en un projecte com aquest ja saps que això serà així.

Malgrat les dificultats, jo he gaudit del procés perquè estava treballant per un projecte col·lectiu i personalment m’omple molt. No tothom ho entén. Ni que hi dediquis les vacances o la majoria del teu temps lliure, però això és problema dels altres.

Tanmateix, jo he de dir que em considero afortunada perquè l’equip que hem format durant vuit anys ha fet que tot fluís i tirés endavant independentment de la dificultat.

Però, sobretot, perquè sempre puc comptar amb el suport dels meus pares si alguna reunió s’allargava més del compte o hi havia una urgència de darrera hora o si em passava la setmana de Festa Major gairebé sense aparèixer pel carrer o per casa... Així, tot plegat sempre és més fàcil. Si nó, segurament la meitat de coses que he fet al llarg de la vida no les hauria pogut fer.

Cap on camina ara la Carla Carbonell?

Veurem. No he tingut temps encara de notar una descàrrega de temes. Entre el traspàs al nou comitè o l’acompanyament mentre el necessitin, la proximitat de la Festa i la voluntat de tornar a ser més present al meu carrer (on també han aguantat amb paciència els meus vuit anys de presidència) doncs no m’ha alliberat de massa temps encara.

En tot cas, els que em coneixeu sabeu que quieta no em quedaré... suposo que al setembre tindré més sensació de canvi i serà més fàcil plantejar-me altres projectes...

Ens pots avançar alguna cosa de com serà el pregó?

Mmmm... No. Espero que tots vingueu a plaça el dia 14 per compartir-lo en directe. Així i tot, suposo que el que us he anat dient us guia una mica o u permet deduir que el pregó estarà centrat en la Festa i les vivències compartides.