El pregó de la Festa Major de Gràcia 2014 de Ricard Estruch
.JPG)
Temps era temps que vam sortir de l’ou…
Amigues, amics, un encara té la percepció de que quan era un infant que obria desmesuradament els ulls al món, el temps, el meu temps, la durada i la successió de les coses tenien un altre ritme, crec que era molt més afable i amistós, més pausat...
Tot, en general, tenia una permanència que em permetia entendre, a la meva infantil manera, que els anys tenien 365 dies, excepte alguna vegada que jo no sabia perquè, un en tenia 366, i que cada any tenia dotze mesos i cada mes 30 o 31 dies, menys un, el molt punyeter febrer que en tenia 28, però excepcionalment de quan en quan, en tenia 29 i era el responsable de que jo no sabés el perquè aquell any estrany tingués 366 dies.
Per a mi era més fàcil d’assumir que les setmanes tenien 7 dies, els dies 24 hores, les hores 60 minuts i els minuts 60 segons...
Veia desfilar el pausat transcórrer del meu temps assegut a la vorera del meu carrer, a la cruïlla de Joan Blanques amb Encarnació, berenant un llonguet de pa amb oli i xocolata, explicant “aventis” imaginàries amb els amics del carrer... a veure qui la deia més grossa. Mentre mastegava aquell tros de llonguet, mastegava el temps.
Tot tenia la seva importància, la seva reflexió infantil, quan tot era un continuat “perquè”. Em distreia mirant un fil d’aigua bruta que la senyora Nurieta, la portera d’una finca de més amunt, havia abocat de la galleda al carrer.
Aquell fil d’aigua anava agafant camins diferents entre els marges inexactes de les llambordes, jo hi deixava una minúscula molla de pa i l’aigua se l’enduia carrer avall, camí de la claveguera.
Una altra de les distraccions, era saber qui dels quatre marrecs endevinava quin seria l’últim número de la matrícula del proper vehicle que passés, que això era de tant en tant.
Ja sé que molts dels que esteu escoltant, pensareu, però aquest paio, en quina època va viure? a la prehistòria?. Doncs no, amigues i amics, no... com diu el meu amic Joan Isaac d’aquestes vivències només han passat poc més de cinquanta anys.
Queda palès, doncs, que la meva infantesa està marcada pel temps, el que ens dóna la dimensió temporal de les coses, i pels sons i sorolls que encara em queden a la memòria i que el transcórrer de la vida, la modernització global i el avenços industrials i tecnològics han arraconat en el més profund dels oblits, senzillament perquè s’han deixat d’utilitzar.
Deixeu-me convidar-vos a fer un tomb pels meus temps, pels meus records, sons, sorolls i cançons que molts i moltes de vosaltres recordareu i molts d’altres, els més joves, potser els escoltareu per primera vegada.
I m’agradaria fer-ho cronològicament, buscant una època de l’any amb concreció. Situem-nos doncs, amb molta imaginació, pels vols de Sant Joan a finals de la dècada dels cinquanta, aleshores jo tenia 8 anys.
Era una època del any d’extrema felicitat, s’havia acabat l’escola, les orenetes xiulaven l’arribada del bon temps. Temps de vacances !!!
Arribava la primera i la més important de les tres revetlles i aviat la Festa Major. Perspectives de felicitat.
Els estius eren calorosos i les tardes llargues, però no tant com aquesta de la que estem gaudint ara. En aquells anys no s’aplicava el canvi horari i com diu la dita “Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc”.
Sant Joan era màgic, setmanes abans havíem emmagatzemat als terrats i amagat al clavegueram, trastos vells que ens donaven els veïns i veïnes, cadires, caixes de fruites, taules, tambors d’arengades i sardines, escombres, branques d’arbres, en fi, qualsevol cosa que cremés per tal de construir una foguera més gran que la del carrer de baix o la del carrer de dalt, us puc assegurar que quasi bé a cada cruïlla s’alçava una foguera.
Començava la nit més encisadora i màgica de l’any !!! Però vet aquí, que un cop enllestida la foguera amb el “plumeru” d’una escombra al cim d’aquella inestable muntanya de fustes, des del balcó de casa, el pare em cridava.
Era l’hora de sopar... Suplicava que em deixés quedar a encendre la foguera, però la veu solemne del pare era taxativa: “Nano, tu a casa... que ets un irresponsable !!!
El disgust em passava ben aviat i, des del balcó, vèiem tots plegats com les flames consumien, en un no res, aquella pila feta de trastos vells, i les guspires, jo els hi deia “dimoniets”, prenien força i volaven, fent ziga-zagues, enfilant-se més amunt dels terrats. El sopar de revetlla ja era apunt... Un cop a taula , bromes i xerinola i, de música de fons, l’escanyolit so de les piules, bombetes i mistos garibaldis, i de tant en tant, algun espetec molt més fort.
Arribava l’hora de la coca, de llardons i de fruita, que la mare ja havia encarregat amb temps a la pastisseria “La Baldufa” de Travessera de Gràcia. “Xampany Rondel” o “Dubois” pels pares i orxata per nosaltres.
.JPG)
Ens la menjàvem al terrat. Els pares ja havien preparat una petita tauleta de picnic i tamborets. Quan traspassava la porta del terrat: “OOOOOhhh!!!” em quedava embadalit, a gairebé tots els terrats i terrasses del voltant hi havia famílies amb amics o altres veïns sopant a la fresca, tothom semblava feliç, les converses i els somriures ho envaïen tot. Les eixides i els terrats eren plens de llums, de garlandes i fanalets de papers de colors, mentre el cel s’esquitxava de meravellosos resplendors i espetecs...
Per què totes les nits no eren com aquella...??? De tant en tant, més amunt dels esclats lluminosos dels coets, pel cel circulaven, conduïts pel vent, globus lluminosos i sempre em preguntava on anirien a parar... A vegades n’hi havia algun que és cremava i el vèiem caure esmicolant-se en cendres. Al terrat també enceníem bengales de coloraines i rascàvem mistos garibaldis a la paret. Per nosaltres la fi de festa arribava quan el pare encenia tres fonts lluminoses, una per cadascuna de les meves germanes, la Reis i l’Àngels, i una altra per a mi, que ens deixaven embadalits.
Un cop al llit, per la finestra, encara veia a la gent dels dos terrats del davant ballant al compàs de la música d’aquells temps... Com m’agradava adormir-me envoltat d’aquells ritmes i melodies que encara no s’escoltaven a la radio... Era música avançada al seu temps i que entrava a les nostres cases en comptagotes.
Aviat arribava la revetlla de Sant Pere i es repetia la màgia i, bastant més tard, la de Sant Jaume, que ja era molt més modesta. Però continuaven aquelles vacances llarguíssimes...
Hi havia temps per tot. Temps per anar als banys de la Barceloneta, on hi havia trams de platja separats per tanques, una era només per a homes, l’altre per a dones i una tercera per les famílies, que li deien “la Familiar”. Uns dels més populars eren els “Baños Orientales”, i “Baños de Sant Sebastian” entre altres.
Moltes tardes anàvem a berenar amb la mare a la Font del Gat o als Tres Pins a Montjuïc, a les Tres Creus del Park Güell o a la muntanya pelada; i molts dissabtes, a l’hora baixa, sopàvem de carmanyola asseguts a l’herba i gaudint de l’encís de la Font Màgica de Montjuïc.
I uns altres dissabtes al “Rompeolas” escoltant i gaudint la remor del mar, de les onades trencant contra les roques del passeig. Viatges amb olor de petroli a bord de “La Golondrina”, navegant per les pestilents aigües d’un port brut, amb una paperina de tramussos o xufles remullades a les mans.
Hi havia altres nens que presumien d’una canya amb un infeliç cranc lligat a l’extrem d’un cordillet, mai he entès quin sentit tenia allò.
Unes altres sortides obligatòries, per la meva sort, eren les del sopars a la fresca a la cerveseria “Moritz”, a la Ronda Sant Antoni. Encara recordo el color i l’olor d’uns sublims calamars a la romana, i dels taquets de moixama, i de les gelades gerres daurades de cervesa amb una corona d’escuma blanca, mentre em distreia escoltant les converses dels pares amb els seus amics, o bé gaudint del tranquil anar i venir dels vianants.
M’agradava observar a la gent. Al costat mateix hi havia la cerveseria Damm, que tenia una gran terrassa interior on és projectava cinema a la fresca. Les meves escapades eren constants per veure moments de la pel•lícula que projectaven.
I per finalitzar, un viatge en un tramvia especial: “les jardineres”, que tenien el seu final a la Barceloneta.
Eren uns tramvies de color vermell amb els laterals descoberts d’on, a la part de dalt, voleiaven uns farbalans de ratlles blanques i blaves imitant els para-sols de la platja. Era deliciós aquell viatge a la fresca sentint com la brisa nocturna ens acaronava la pell...
Els dissabtes d’estiu, al teatre de l’Orfeó Gracienc, que donava lateralment al carrer Rubí, es celebrava l’emissió en directe d’un programa de “Radio Nacional de España” que es deia “Fantasia”, eren “los estudios de verano de Radio Nacional”, i recordo que els locutors eren Jorge Arandes, Federico Gallo i la Maria Matilde Almendros. Hi actuaven artistes musicals d’aquells moments, el Duo Dinamico, la Gelu, la Lita Torelló, el “Torrebruno” entre altres, i tots sota la batuta de “Alfredo Domènech y su Conjunto”. Allà estàvem la Reis, l’Angelina i jo, recolzats als finestrals, gaudint d’aquelles delicioses estones.
De sobte, Gràcia modificava la seva fisonomia i canviava el seu pas... i tot s’accelerava. Els terrats i patis s’havien despullat del vestit de les revetlles i ara s’havien transformat en petits tallers i magatzems on, especialment les veïnes, manufacturaven flors, garlandes i banderoles de paper de formes i colors diferents... Els homes és distribuïen a l’obrador de la fusteria o al del guixaire, on elaboraven, amb saviesa artesanal, els elements més pesants, complexos o enrevessats.
S’acostava la festa grossa, la FESTA MAJOR DE GRÀCIA !!!
En aquells temps és possible que a Gràcia s’engalanessin una quarantena de carrers i, que jo recordi, tres envelats: el de la Plaça de Sol, el de la Plaça del Diamant i el del Camp d’en Grassot. Dies abans tot estava en ebullició amb el fixament de les pesades estructures dels envelats o amb el muntatge de les atraccions i tómboles i altres paradetes de fira.
S’apropava el dia 14 d’agost, la vigília de la festa, i els carrers s’omplien d’un exercit de dones i homes, grans, joves i nens, per canviar, efímerament, la fisonomia i l’aparença trista i descuidada que els carrers tenien aleshores
La gran nit és feia curta, però l’abnegació i l’encaparrament de la majoria d’una Vila feia possible el miracle
Carrers guarnits amb sols, llunes i estels, circs, globus, selves i mars... llocs inimaginables que prenien forma en una sola nit. Temps hi hauria per anar a veure’ls tots de la mà dels pares....
El dia 15, Gràcia era un espectacle obert a tothom,
Començava la Festa Major !!!
Els carrers s’anaven omplint de gent mudada que contemplava i comentava els artesanals i elegants elements decoratius de cada guarniment.
Es ballaven sardanes als sons de les cobles, i, abans del dinar festiu i familiar, es prenia el vermut amb olives o anxovetes, en alguna de les excel•lents bodegues de la Vila.
Un dels primers records que guardo amb gelosia de la Festa Major, és la imatge dels meus pares ballant al meu carrer engalanat.
Jo, assegut a la vorada de la vorera, i les meves germanes i altres amics al costat.
Els sons de les orquestres d’aquells temps convidaven a la gent a ballar, tothom anava endiumenjat per la Festa Major, fins i tot els músics de l’orquestra anaven amb vestits immaculats i amb corbatí.
Les cançons no eren les de les revetlles, però tenien el seu encant, encara que a mi em semblaven avorrides.
El meu carrer estava guarnit per uns penjolls de roba de colors rosats, tots ells retallats inexactament, que donaven una tonalitat confortable al sostre del carrer i, sota aquelles garlandes i les cançons dels músics, l’esvelta figura dels meus pares, mudats com poques vegades els havia vist.
El pare amb un vestit blanc trencat i unes sabates marrons i crema, la mare amb un vestit estampat de flors diminutes i multicolors i sabates de taló alt. Els meus ulls estaven a l’alçada dels seus genolls i seguien les seves rítmiques passes, i altres veïns i altra gent els acompanyaven en aquell moment tant especial...
Tant especial que l’he recordat sempre i que em va esculpir en la memòria un model de Festa Major, que molts anys més tard vaig voler recuperar sense l’èxit desitjat. Però aquesta és una història de la que parlarem més endavant
A les tardes anàvem a passejar pels carrers embellits pels seus guarniments, si un era bonic, l’altre encara més, i no ens cansàvem de veure’ls, un dia sí l’altre també.
No ens perdíem els berenars, tant els del meu carrer com d’altres carrers, els pares pagaven una petita quota anticipadament al llarg d’uns mesos per això... i els pallassos, el bo i el tonto, i les titelles, a veure com rebia mastegots un pobre dimoni de cartró, I el que ens feia riure... malgrat que ja ho sabéssim. Tot era previsible, però tot era entranyable.
Trencàvem l’olla, fèiem carreres de sacs i jugàvem a la xarranca i, en alguns llocs, ens feien agafar una poma que surava dins d’ un cubell ple d’aigua... mai ho aconseguia !!!
I no podia faltar una tarda diferent a l’envelat de la Plaça del Diamant, amb les seves llotgetes numerades, el terra de fusta lliscant i un entarimat gegantí i del sostre penjaven unes meravelloses i luxoses làmpades d’aranya de penjolls de cristall, que il•luminaven les lones blau cel i blanques del majestuós indret.
A l’hora baixa teníem una cita obligada als “caballitos”, a la nòria i al tren de la bruixa, i també a les muntanyes russes i als carrusels, a les tómboles “del siempre toca, si no és un pito, una pelota”... El Passeig de Sant Joan n’era ple, i la Plaça Joanic i un tram del carrer General Sanjurjo, avui, sortosament, carrer de Pi i Margall, també.
Parades de vermella síndria i de coco blanc com la neu, llumenetes a dojo, perfums d’ametlles i nous garrapinyades... i de xurros.
La dolçor dels núvols de sucre cremat, de les pomes llefiscoses de brillant caramel i la nòria que girava i girava balancejant les cistelles suament.
Els “autoxoques” m’estaven esperant amb el seu brunzir pampalluguejant i, al costat, els carrusels que barrejaven cotxes de bombers, taxis, ambulàncies, màquines de tren amb xemeneia, motocicletes i algun satèl•lit amb destí a l’espai desconegut.
També cavalls blancs i negres, lleons i foques, aquestes amb una pilota al nas, que la podies fer girar i girar, i que pujaven i baixaven incansablement seguint el constant girar del enginy.
Fora, un home a peu dret es feia notar entre la gent amb els seus crits i la seva insistència...“suban, señoras y señores, suban, tres boletos por un duro !!! “ i s’omplia el carrusel de mirades còmplices i somriures...
Altres carrusels semblants incorporaven unes cadires que penjaven del sostre per unes cadenes. Hi pujava poques vegades perquè em feien una certa por. Però, és clar, si hi pujaven les meves germanes jo no podia ser menys...
A mida que agafava velocitat, les cadires anaven agafant alçada i, de cop i volta, apareixia un paio que es dedicava a tocar les cadenes de les cadiretes i ens feia giravoltar vertiginosament.
No puc descriure aquells moments. Barreja de pànic i de seductora fascinació.
Amb els ulls com taronges i cridant com un boig, tot ho veia enterbolit: els geranis dels balcons es barrejaven amb els clavells i margarides, la lluna apareixia i desapareixia en un plis-plas... La foscor del fullam dels arbres es barrejava amb la llum del carrer i amb la de les altres atraccions, les finestres dels edificis només eren bellugadissos puntets de llum... Per fi, la velocitat disminuïa, s’acabava la bogeria i, al posar els peus a terra, tot em continuava donant voltes.
Amb un somriure murri i sorneguer, els pares ens esperaven per tornar cap a casa. Agafats de les seves mans, caminàvem carrer amunt embriagats de tantes emocions i, la lluna que ho veia tot, ens acompanyava fins a casa i, més enllà dels terrats, ens deia bona nit. Tendres sensacions multicolors...
La Festa Major ens anava dient adéu, però els records perdurarien dies i dies a la memòria. Continuava el calorós estiu, continuaven les vacances, malgrat que la mare ja em començava a recordar que hauria de donar un repàs als llibres de l’escola... Premonició de que començava un nou cicle del meu temps.
Però l’estiu encara m’obsequiava amb alguna sorpresa. Des de la galeria de casa podia veure tots els patis interiors i en alguns d’ells succeïen coses sorprenents. Un senyor sortia a un dels patis carregat amb un enorme matalàs de llana, el desfeia i abocava la llana al terra, tot seguit amb dues llargues canyes, començava a enlairar la llana per ablanir-la, la llana ballava amunt i avall, semblava que nevés a finals d’agost...
Desprès s’asseia a un tamboret i, amb paciència, la recollia i la tornava a col•locar a l’interior de les fundes ratllades de color blanc i vermell.
Poc desprès sortia amb un altre matalàs i es repetia el cerimonial... Me’l mirava des de la galeria i em deia a mi mateix que jo, de gran, voldria fer aquestes coses. I l’espectacle arribava a la seva fi.
També des de la galeria, moltes tardes, un altre senyor amb boina pujava al terrat més alt on hi havia una gran gàbia plena de coloms, els hi obria la porta i s’escampaven pel cel. L’home agafava una canya llarguíssima amb un drap a un extrem i el feia girar...els coloms s’agrupaven i feien un núvol i començaven a fer cercles seguint el sentit que els hi indicava el moviment d’aquella canya. Quan l’home acabava de girar la canya, la baixava cap avall i els coloms tornaven a la seva gàbia per entrar-hi ordenadament.
No m’ho podia creure !!!
Ara sí, havia arribat el dia de començar un nou curs a l’escola. El meu despertador era els petons inoblidables de la mare, l’olor de cola-cao i el cant alegre dels dos periquitos, sempre engabiats pobrets, i la campaneta del 39 baixant per Torrent de les Flors.
La mare i el “Pinotxo”, el nostre gos, em miraven des del balcó quan marxava a l’escola, uniformat amb una bata ratllada de blaus, la cartera penjada a l’esquena i un sidral a la butxaca. I encara ressonava a la memòria la última cantarella de la mare: “Porta’t bé, fes cas al professor i cuida els llibres, que l’any que ve han de servir per les teves germanes...”
Amb la clenxa ben recta i el genolls pelats, començava una nova aventura cada dia... M’esperaven el “padrenuestro”, la senyal de la creu i una escola amb pudor a tabac i, penjada a la paret, ho vaig saber al llarg del temps, la foto d’un dictador; l’hora del patí, els jocs, l’esmorzar embolicat amb paper de diari i l’ombra profunda de les moreres; les bromes, els riures, aquella olor de colònia de llimona de l’Amparito... Cada cosa al seu moment i així cada dia.
S’acostava l’hivern, les tardes eren molt curtes i fredes... se sentia olor de llenya i castanyes. Alguna vegada la mare em venia a buscar i em portava una paperina amb una dotzena de castanyes, que me la guardava a la butxaca de l’abric perquè m’escalfes la mà.
Els Nadals eren a tocar;
Una de les altres èpoques del any que em delia. Aquells Nadals eren familiars, volguts i desitjats. Per Santa Llúcia a comprar l’avet, a la fira de la Catedral, que la mare engalanava amb lluents llaços coberts de purpurina, boles daurades i platejades i espelmes que només les enceníem per Nadal, Sant Esteve i la Nit de Cap d’Any.
L’avet presidia el menjador i tot ell s’omplia de bonics detalls nadalencs, gràcies al bon gust de la mare, i una inacabable col•lecció de felicitacions anava tapant els finestrals de la vidriera. Tothom et felicitava a canvi d’unes estrenes:“el barrendero, el basurero, el cartero, el sereno, el aprendiz del colmado, el repartidor del periódico, el farolero...”
Un pessebre meravellós ocupava mig rebedor de casa, on les figuretes dels Reis d’Orient damunt dels seus camells, avançaven, sorprenentment, uns centímetres cada dia. Sincerament el naixement m’importava un rave. Jo només tenia ulls pels tres Reis, que me’ls mirava amb devota i, interessada, il•lusió i els hi pregava que llegissin bé la meva carta, que ja era la tercera vegada que els hi demanava el somniat i desitjat futbolí.
La tarda del 5 de gener anàvem a casa dels tiets de la Gran Via a veure la cavalcada. Des del seu balcó, una talaia privilegiada, i amb el nas i els llavis tacats de xocolata desfeta, els veia apropar-se, majestuosos i somrients, pel bell mig de la Gran Via dalt dels trons de les seves carrosses espectaculars i profusament il•luminades, precedits i envoltats dels seus ajudants i seguits d’un exercit de camells carregats de regals. En un d’aquells paquets hi havia el meu futbolí !!!
A casa, els Reis del pessebre ja havien arribat al portal, ara tocava anar a dormir d’hora, o a intentar-ho.
Desprès d’una nit d’insomni, d’escoltar trompetes i tambors que s’acostaven, d’ombres i murmuris pel menjador, al matí em trobava el mateix de cada any... “Juegos Geiper”, ciclistes de goma, indis i “vaqueros”, una pilota i coses que no havia demanat. I les meves germanes, contentes i felices amb les seves ninetes, vestidets i estris de cuina. Quina ràbia em feia !!!
En aquell precís instant, el mateix que els anys anteriors, tornava a prometre que a partir d’aquell moment canviaria, em portaria bé amb els pares, estimaria i no faria maleses a les meves germanes, que estudiaria i escoltaria amb la deguda atenció als professors, en una paraula: que seria bo i que, immediatament, m’hauria d’esforçar en millorar la meva lletra, no fos cas que aquest fos el veritable problema de que no arribes mai el futbolí. Potser els Reis d’Orient no entenien la meva lletra, i per això em portaven el que els hi donava la gana.
Ben aviat m’oblidava de tot i seguia amb les meves coses, fent emprenyar a les meves germanes, i cercant somnis humils i il•lusions assequibles.
A la meva manera, encara continuava dominant el meu temps i molts altres sons em marcaven les pautes i les hores.
Desprès de la setmana a l’escola esperava amb impaciència els dissabtes. Contemplava com el meu pare s’afaitava, remenant la brotxa en un petit recipient de ceràmica ple d’aigua i sabó. La mare quan tornava del mercat em portava el “TBO” i “El Capitán Trueno”. Havent dinat, baixava al carrer amb els amics de sempre, ben aprovisionats de xapes de cervesa, gasosa o refrescos. Les xapes eren les pilotes d’uns meravellosos i disputats partits de futbol de dos contra dos, on les porteries eren les clavegueres del carrer. Si la claveguera s’empassava la xapa era gol. Així destrossàvem les sabates de “Can Segarra”.
Les hores no me les marcava cap rellotge, només el transitar del camió del gel quan, puntual com sempre, s’aturava al mig del carrer i tots els marrecs hi corríem amb galledes perquè ens les omplís de gel per a les neveres. Sí, sí, les neveres refredaven amb gel.
També passava, arrossegant el seu carretó, el venedor de “mantecados” i cucurutxos . A casa només ens els compraven els diumenges, si ens portàvem bé durant la setmana. Ja suposo que esteu imaginant que pocs diumenges em menjava un gelat.
Més tard era el torn del carretó de les escombraries, tirat per un pobre cavall envoltat de mosques. Un bon home amb un cabàs al cap i bufant una mena de sorollosa trompeta, feia saber a les veïnes i veïns que havien de baixar les galledes amb les escombraries del dia. Aquesta feina em tocava a mi. També era el senyal de que s’acostava el capvespre, aleshores els colors de la tarda es difuminaven per deixar pas a les primeres foscors i, enmig d’elles, sorgia un estrany personatge amb una gorra i una mena de pal molt llarg que encenia, miraculosament i un darrere l’altre, els quatre fanals del meu carrer. Però abans que ell, encara passava un altre home amb un farcell ple de diaris, tot cridant “CIERO PRENSA CIEROOOOO”. Més tard vaig saber que el Ciero, era l’abreviatura de El Noticiero Universal, un diari que sortia a la tarda. Veus i sons que marcaven les hores del meu petit univers.
Els sopars a casa eren en silenci, escoltant les converses dels meus pares...
Jo em distreia fent ganyotes per fer enrabiar les meves germanes, i observant les diminutes bombolles de la gerra de litines que em tocava preparar cada dia, per dinar i per sopar. Les “Litines Dalmau” eren uns sobrets de sals carbòniques que disfressaven el gust de l’aigua de l’aixeta i li donaven un sabor més agradable i lleugerament picant. Avui en dia encara les podem comprar.
A l’hora de les postres, el pare posava la ràdio per escoltar les noticies del “Diario hablado de Ràdio Nacional de Espanya” i quan s’acabava tothom a dormir. Només els diumenges al vespre em quedava amb el meu pare per escoltar un programa esportiu de “Radio Joventut”, que es deia “Siguiendo nuestros colores”. No cal dir que eren els del Barça.
Abans d’agafar el son, més sorolls quotidians avui perduts: La llanceta del Vigilant colpejant, al seu pas, els racons de les silencioses nit de la Vila i vetllant pel descans i la seguretat del conjunt dels seus veïns.
Un altre personatge útil, entranyable i complementari del Vigilant era el Sereno. De sobte, (se senten cops de palmells i crist de sereno) els cops de palmell i el crit de “serenooo” d’un veí que arribava tard i sense claus de casa, i la resposta del Sereno que cridava amb veu potent:“j a vinc !!!” i feia tentinejar el seu grapat de claus, per donar socors i una espelmeta que ell mateix encenia, perquè pugés l’escala amb un alè de llum, el despistat veí.
Al matí següent les llums del carrer ja estaven apagades i un altre home cridava els noms d’uns diaris diferents, “La Vanguardia”,“La Soli”, i algun altre. Abans de que marxés cap a l’escola arribava el camió carregat de sifons, gasoses i altres refrescos, i començava a carretejar les caixes d’ampolles pels bars i bodegues més properes, el Joventut, l’Ideal, el Wilson, el Vall i el de la senyora Maria, la bodega de sota de casa.
Agafava el camí de l’escola i abans de girar per Torrent de les Flors avall mirava enrere... i allà estava, com cada dia, la meva mare des del balcó, dient-me adéu amb les mans i aquell somriure que mai oblidaré. Començava un altre dia....
I s’apropava Setmana Santa...
Uns dies més de vacances quan la claror de la tarda començava a allargar-se...eren tremendament avorrides. A la ràdio només s’escoltaven marxes militars o música sacra, i als cines pel•lícules de “Marcelino, Pan y Vino”, “La Pasión de Bernardinne”, “Santa Teresa de Jesús” i altres de romans i de cristos penjats a la creu, cada any el mateix.
Però jo li buscava els al•licients suficients per divertir-me. De ben petit els pares em van fer soci d’una secció dels Carmelites, una parròquia ubicada a la Diagonal amb Roger de Llúria. Estava apuntat a la secció de ping-pong i a l’equip de futbol, però si volies jugar a l’equip de futbol amb seguretat, els diumenges havies d’anar a missa de primera hora i fer d’escolanet; als qui ho fèiem, en mossèn Tomás que també era l’entrenador de l’equip ens posava a l’equip titular. L’altre contrapartida era que, per Setmana Santa, havíem d’anar tots el nens a una processó que es feia pels carrers del barri antic de Barcelona, disfressat amb una túnica marró i un cordó groc a la cintura i un barret amb forma de cucurutxo, amb dos forats a l’alçada dels ulls per veure-hi una mica. Ens donaven una espelma molt gran i, amb pas solemne i marcial, al compàs d’una banda de tambors i trompetes, anàvem amb seguici pels estrets carrers de la ciutat, plens de gent.
M’agradava mirar les cares de la gent i que ells no ho sabessin. Però el millor venia desprès, quan tot acabava i tornàvem cap a casa...Aquells dies, pels carrers de la ciutat, estava prohibit el trànsit dels vehicles i nosaltres pujàvem cap a Gràcia jugant, pel bell mig del Passeig de Gràcia, amb una pilota que ens fèiem amb papers de diari. En mossèn Tomás, amb la seva sotana... també jugava amb nosaltres !!!
Inexorablement el meu temps passava, els anys també...
Tornava la primavera, tornava Sant Joan i es repetien els cicles...
De sobte, i no recordo com, em vaig adonar de que res era el mateix. Aquell temps que havia mastegat, a la vorada de la vorera del meu carrer rosegant un llonguet, va començar a canviar per adaptar-se a uns altres temps del tot diferents, a unes altres inquietuds i, per damunt de tot, a unes altres necessitats.
Tot començava a anar massa de pressa al meu voltant, em va canviar la mesura del temps, del meu temps, aquell que jo dominava plàcidament, o m’ho semblava a mi
Unes altres veus, uns altres sons i olors diferents començaven a tenir presencia en el meu present. Vaig saber que els Reis no eren els Reis i, de sobte, vaig saber també el perquè de moltes coses, vaig entendre de cop i volta perquè mai no m’havien dut el futbolí tant desitjat. I vaig pensar en la bondat, esforç i sacrifici dels meus pares perquè nosaltres tinguéssim, damunt la taula del menjador, unes joguines el dia de Reis. I em vaig donar compte de que tothom no era bo, que molta gent patia, i que moltes coses no eren el que semblaven. Vaig saber que el meu pare va perdre una guerra que ningú no volia, i va ser despectivament un “rojo” fins al final dels seus dies i va estar empresonat quatre anys en un camp de concentració sense haver disparat mai un tret.
I també vaig saber, que un tal Franco era un assassí.!!!
Vaig començar a entendre el valor de les coses... i moltes coses.
Amb tretze anys acabats de fer vaig deixar l’escola i em van agafar d’aprenent en una empresa tèxtil. A casa necessitaven diners i s’havia de col•laborar com fos. En aquella empresa, plena de bona gent, primer em van ensenyar i, després, van fer-me encarregat d’obrir les portes metàl•liques al matí i tancar-les als vespres. Això volia dir que havia de ser el primer en arribar i l’últim en marxar. Vaig aprendre a escombrar, a obeir, a ser disciplinat, a escoltar a la gent amb atenció, i a diferenciar un popelín d’un setí, el percal de la batista, la seda del tafetà, a comptar fils i a mesurar els teixits i tallar-los amb diferents tisores i a confeccionar mostraris.
Em van ensenyar a aprendre a ser persona a canvi de guanyar cinc-centes pessetes al mes, ara foren tres euros, per ajudar a casa. Avui no hi han feines “d’aprenent”... com si tothom hagués de néixer ensenyat.
Per les nits tornava a l’escola, havia de continuar estudiant, aprenent... I així vaig començar “Peritage Mercantil”, mecanografia i francès...
Aquells anys, de 365 dies tan especials, se’m van a començar a fondre... com el sucre que cada matí endolcia el cola-cao que em continuava preparant la mare.
Però, gràcies a la vida i al destí, tretze anys més tard ens va vindre a fer companyia una altra germaneta, la Glòria. Gràcies a la seva trigança es va lliurar de les meves malifetes i em va omplir la vida de nous al•licients i, bastants anys més tard, fou una de les principals culpables de la meva profunda estimació que professo a la Festa Major.
Però m’heu de permetre que, abans d’arribar al temps actual, faci ressenya d’un esdeveniment extraordinari que em va marcar de per vida. Sóc gracienc i encara sóc d’aquells que quan surto de la Vila per anar a la Rambla, al port, a l’eixample, o a Montjuic, dic que vaig a donar un tomb per Barcelona. Però n’estic profundament enamorat de Barcelona, d’aquella Barcelona trista i grisa dels anys 50 i 60; plena de fàbriques i tallers, bruta pels fums que escopien els trens travessant la ciutat a cel obert pel carrer Aragó o pel Passeig de Colón; i profundament enamorat de la meravellosa Barcelona actual que gaudeix, i aprofita, la rica singularitat de molts dels seus barris per convertir-se en una gran ciutat feta de petites ciutats, plena de bellesa i també plena d’algunes contradiccions que la fan tant especial.
.JPG)
El gener de 1981, l’alcalde Narcís Serra va presentar al Comitè Olímpic Internacional la candidatura de la ciutat per l’organització dels XXV Jocs de les Olimpíades. Gairebé sis anys més tard, el migdia del 17 d’octubre de 1986, Barcelona fou proclamada guanyadora. Recordeu??? A la Ville de Barcelona (paraules de Samaranch).De ben segur que ara us estareu preguntant: ”I què té a veure aquest fet amb Gràcia i la Festa Major?” Doncs al meu parer, molt, moltíssim... Més endavant, tancarem el cercle.
Aquell migdia, amb espontaneïtat i immensa alegria van començar a sonar els clàxons dels cotxes que circulaven pels carrers, la gent s’abraçava i reia, i aquella nit, aquella mateixa nit, Barcelona es va a començar a transformar. Encara tinc al cap la imatge del aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall i del President de la Generalitat Jordi Pujol, saltant amb els braços alçats a Montjuïc...
I poc desprès, la solemnitat espectacular de l’Orquestra i dues veus meravelloses, que encara m’esgarrifen cada vegada que les escolto. I darrere, les Fonts Màgiques de Montjuïc, dansant i canviant de colors, com un improvisat teló
Barcelona va anar per feina... Es va remodelar i construir de nou gran part de la façana marítima de la Ciutat, noves línies de metro, la Ronda de Dalt i la Ronda de Mar, la Vila Olímpica, l’Anella Olímpica amb la construcció del Palau Sant Jordi i la remodelació de l’Estadi Lluis Companys i les Piscines Picornell, entre altres coses...
Els Jocs també es caracteritzaren per la seva descentralització en diferents subseus properes a Barcelona, que van suposar una millora substancial en la renovació de caducades infraestructures arreu de Catalunya. També prengueren forma, i alçada, edificis singulars que avui fan inconfusible el perfil de la ciutat. Malauradament a Gràcia, com passa sovint, els Jocs no van deixar, materialment, cap petjada espectacular.
Va arribar el gran moment, el món ens anava a examinar. !!!
El 25 de juliol de 1992 i amb un extraordinari i aclamat acte d’obertura, s’iniciaven els Jocs de la XXV Olimpíada.
Barcelona i els seus barris eren una festa, la gent es relacionava, sorgien amistats i complicitats. Sens dubte era un món irreal i efímer que va durar fins el 9 d’agost. Però el món es va rendir a la capacitat barcelonina i catalana d’organitzar i superar amb nota d’excel•lència superlativa, el repte d’innovar, amb esforç, imaginació i qualitat, allò que semblava encrostat de per vida.
Una de les grans virtuts del catalans, dels barcelonins i dels graciencs, és la seva disposició al voluntariat. És evident i reconegut que sense la gent, aquella que no busca protagonisme, la que regala feina i il•lusió, res no seria possible. Ho sabem bé, perquè Gràcia n’és el principal paradigma.
Tothom ho diu, i jo també, que va haver-hi un abans i un desprès dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els somni va finalitzar amb un èxit aclaparador i alabat per tot el món, inclòs en l’aspecte esportiu, moltes i molts atletes catalans van destacar pel seu esforç, èxit i competitivitat. Barcelona i Catalunya s’havien situat al món i mostràvem orgullosos que teníem senyals d’identitat propis, cultura, llengua i arrels, i que la ciutat, el país i la majoria de la seva gent ja volíem anar més enllà. Potser sense saber-ho, en aquells moments màgics, ja vam posar les llavors dels moments tant intensos i il•lusionants que ara estem vivim, i que culminarem amb èxit. Les coses no és produeixen perquè sí.
I la vida va continuar però l’essència i el polsim de que quelcom meravellós havia succeït encara perdura entre nosaltres... Qui més qui menys, hom sempre tindrà algun record d’aquells dies meravellosos on vam conèixer gent d’arreu, a alguns efímerament, i altres que s’han convertit en amics per sempre i fins i tot, en ciutadans barcelonins o graciencs.
Sempre he manifestat el meu amor per Gràcia, i m’enorgulleixo de ser i sentir-me gracienc, ha estat un altre regal de la vida.
Però he fet aquest petit homenatge públic i sincer a Barcelona i a la seva gent perquè també formen part d’aquesta història, de molts dels meus somnis, dels meus colors i dels meus perfums, tot fent un breu relat d’un fet irrepetible que portaré sempre al cor i a la memòria, entre altres coses perquè aquell meravellós esdeveniment, en el qual el voluntariat va ser clau, i ara comencem a tancar el cercle, el vull I el puc comparar amb la nostra estimada Festa Major i amb la seva gent, que amb el seu tarannà altruista i perseverantment voluntariós, fan possible any rere any, o sigui, amb les mateixes eines en que es va fonamentar l’èxit de les Olimpíades, unes altres Olimpíades: Les de LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA.
Podria explicar molts altres meravellosos episodis però s’acabaria la Festa Major i encara estaria llegint el pregó.
En tot cas podem continuar l’any que ve !!!
Van passar uns anys i, desprès de rodar pel món, vaig tornar al born, a casa la mare. El pare ja no era entre nosaltres. Llavors em vaig implicar seriosament en la Festa Major, abans només hi anava el dia del sopar de socis i veïns del carrer. La meva germana petita, la Glòria, era al capdavant de la Comissió de Festes del carrer. Moltes coses no m’agradaven, però la Festa Major que jo guardava en un calaixet de la memòria ja no era possible. Els temps havien canviat, les costums, les músiques i fins i tot els comportaments cívics i socials... i no tots per a bé, precisament.
Gràcia, la seva Vila, era i és un territori minúscul, atapeïda de carrers estrets que desemboquen, la majoria d’ells, en petites i acollidores places. És de sentit comú pensar que les aglomeracions no li senten gens bé i que entren en conflicte amb el benestar i el descans dels veïns i veïnes, que observaven estupefactes que la seva festa es transformava en una incontrolada disbauxa diària.
El temps passava i em deia a mi mateix que havia de fer alguna cosa... Em vaig presentar a la presidència, em van acceptar i vàrem anar a per feina: es van suprimir els grans concerts al Carrer Bailén i Plaça Joanic, es va incentivar la prioritat pel guarniment, la nostra senyal d’identitat més preuada, i vam iniciar campanyes i missatges, constants i repetitius, de que la diversió i la festa no havien d’espatllar la feina de nou mesos dels veïns, ni el seu descans quan tocava. Vam regular els horaris nocturns i es va prioritzar la programació de matí i tarda, que superava àmpliament la oferta nocturna, on també vam fer una crida perquè l’activitat fos menys quantitativa i de més qualitat.
La Federació va passar a ser Fundació i la dotàrem d’una estructura professional. La mala sort ha fet que coincidíssim amb una de les pitjors crisis econòmiques de la història del nostre país, això ha fet que minvessin espectacularment les aportacions de la Generalitat. Sortosament es continua tenint la confiança moral i econòmica de l’Ajuntament de Barcelona i del Districte de Gràcia.
Molta gent m’ha dit que la Festa Major ha donat un tomb en positiu. Veus i noms de calatge de les administracions, d’entitats polítiques, de les entitats socials i culturals de la Vila i de veïns i veïnes en general, m’han manifestat, amb agraïment, el reconeixement de l’esforç que s’ha fet per avançar uns passos cap el llunyà camí de l’excel•lència, suficients per visualitzar unes millores evidents.. Els hi estic molt agraït a totes i a tots.
Què en penso, jo??? Que encara queda molta feina per fer i que, aquesta feina pendent, no s’aconseguirà si tothom, persones i associacions de Festa Major, no sacrifiquem una mica les nostres prioritats individuals i si no deixem de mirar-nos el melic i vetllem per la salut global de la Festa Major. Fer Festa Major no és competir a veure qui porta a més grups musicals, de dubtosa qualitat només perquè toquen gratuïtament, o als personatges més frikis de l’entorn... La Festa Major demana a crits, consens, qualitat i menys soroll i que el guarniment i les activitats que es desenvolupen sota els seus sostres engalanats, siguin dignes i participatives, i respectades per tothom i a la inversa.
Un exemple... Jo no sóc creient, no crec en cap Déu, en cap Verge ni en cap Sant, però m’emociono i poso en valor la solemnitat de la Missa de Festa Major, a la Parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia, farcida d’emocions i sentiments amb la participació de les Colles de Cultura Popular i de la Coral de l’Orfeó Gracienc. Jo no sóc creient, però sí respectuós, hem de pensar en tothom.
Es repeteix la situació la Nit de Nadal, a la mateixa Parròquia, amb la representació del Cant de la Sibil•la i la Missa de Gall cantada. Des de la seva instauració no he deixat mai d’anar-hi i ho continuaré fent.
Podria continuar... ja sabeu que m’agrada !!!
.JPG)
Però una penúltima cosa: No vull deixar passar aquesta ocasió d’or per agrair, amb la dignitat que és mereixen, la tasca abnegada i diària de les entitats històriques de la Vila de Gràcia, que dinamitzen i vertebren els nostre preuat teixit associatiu, el mateix que fan, en un altre esglaó igualment important, la Fundació Festa Major de Gràcia i les associacions i comissions de Festa Major. Gracies amics de la Festa Major !!!
Gràcies al Lluïsos de Gràcia, sempre lluitant pel nostre país i pel seu present i futur. Gràcies al Cercle Catòlic per la seva important aportació a la Festa Major a “L’Espai de la Calma”, amb excel•lents representacions de teatre musical i amb un ambient pausat i familiar, un exemple a seguir. Gràcies a l’Orfeó Gracienc per l’acurada programació i regidoria a la Plaça del Swing, per la Missa de Festa Major i pel Cant de la Sibil•la la Nit de Nadal, gràcies al Centre Moral per la seva aportació qualitativa a la Festa Major en els aspectes esportius i literaris, i on sempre he estat tant ben acollit i que ja formo part de la seva família... I moltes gràcies a la Federació de Colles de Sant Medir per endolcir-nos la vida, i per la vinculació afectiva al llarg de l’any amb esdeveniments tant ressenyats com la Cavalcada de les Carteres Reials, Carnestoltes i la Cercavila de Festa Major.
Quina gent més maca, aquesta que el dia 3 de març omplen botigues, balcons, finestres, patis i col•legis, i fins i tot paraigües, amb una pluja de caramels... Ensucrant i endolcint al mateix temps, l’asfalt dels carrers i places de la Vila i les soles de les nostres sabates... Gràcies bona gent de Sant Medir....!!!
Gràcies, també, al Taller d’Història per la recerca i divulgació de la història del nostre territori, una feina imprescindible i impagable, desenvolupada amb una cura extraordinària. Gràcies a les Colles de Cultura Popular i al Centre Artesà Tradicionarius. Gràcies al Casal Corpus i a Ràdio Gràcia, a Graciamón, a Gràcia Televisió, a l’Independent, al Caragol Graciós, al Club Esportiu Europa i a totes les entitats i associacions polítiques, socials i culturals, que posen en valor superlatiu el nom de Gràcia.
Una última aportació i a veure si ja acabo. Ja veieu, amics i amigues, que aquest any m’han donat feina i l’he volguda fer amb il•lusió i amb dedicació. Ho hagués pogut fer omplint i llegint dues o tres pàgines i llestos, però vaig creure que era una gran ocasió per capbussar-me en el meu passat i potser en el de molts de vosaltres, i valorar el que ara tenim tot comparant-t’ho amb el que alguns vàrem tenir, fa poc més de cinquanta anys.
Abans ja us he dit que les neveres es refredaven amb barres de gel, tampoc no hi havien teles, ni mòbils, ni ordinadors, ni internet, ni gas, ni aigua calenta, la roba es rentava a mà als safareigs de les galeries, a les cases ens escalfàvem amb brasers de carbó i anàvem ben abrigats... Havíem d’anar a fer cua, amb unes llibretes de racionament, perquè a la benzinera ens omplissin la llauna de petroli per poder cuinar i per telefonar a fora s’havia de demanar una conferència i et connectaven quan volien o quan es podia, i les fruites i verdures només eren de temporada. Tot era rudimentari i lent, però natural com el pas del temps del que tantes vegades us he parlat.
Tot i així, no em toqueu la meva infantesa, tant precària materialment però plena a vessar de vivències, superacions i de valors familiars... No us la canvio per res !!! Gràcies per escoltar-me !!! I ara si que acabem...
Finalitzar dient-vos, com ja sabeu, que també m’han fet l’honor de ser l’encarregat d’escriure el BAN DE FESTA MAJOR. En aquest BAN he volgut homenatjar als veritables herois de la festa, aquells que atresoren els valors que tant us he anomenat, voluntariat, anonimat i sacrifici, i que fa possible allò que ara mateix està prenent forma a diversos carrers i places de la Vila i que gaudireu durant sets dies i les seves nits a partir de demà.
Va per a ells i com no, per a totes i tots vosaltres:
Oh, benvinguts, passeu, passeu.., ja és Festa Major!
Gràcia és casa vostra si respecteu feina i tradició.
Amb els braços ben oberts,
Camprodon i Puigmartí,
ja us esperen somrients,
el quinze, de bon matí.
Ben a prop, Plaça de la Vila, Mozart,
Perla i Ciudad Real,
ai... us rebran com un beneït regal.
Tordera, Progrés, Llibertat i Fraternitat
ben juntets els trobareu,
restareu bocabadats,
és bo que ho sapigueu.
A l’altra banda del carrer Gran,
Berga i Placeta Sant Miquel,
us ensenyaran que la Festa té valors,
ells també en són model.
Amunt de Travessera us fan l’ullet Travessia Sant Antoni,
Verdi i Providència,
renoi quant enginy, i en mig de tanta gent,
gaudiu i ompliu-vos de paciència.
I per acabar, Plaça Rovira i Joan Blanques de Baix
i Joan Blanques de Baix de tot,
amb els ulls guspirejats de tota aquesta màgia,
gairebé podreu dir que ho heu vist tot.
Doncs no és així. Aneu amb el cap ben alçat,
mireu a dreta i esquerra,
no fos el cas que passéssiu per alt,
el guarniment d’algun balcó o portalada.
Pensareu... “quina sort, tenen la Festa Major a casa”.
La Plaça del Sol és la del Folk, el swing a Diamant.
Les sorpreses a Joanic i al Passeig de Sant Joan.
I a la Plaça Revolució,
les noves tecnologies socials,
agafen una altra dimensió.
Al carrer Siracusa la gent gran ballant, rebufa.
Ep, si voleu fer un tastet...
als Jardinets Manuel Torrente és el millor indret !!!
Però si arribeu des de Fontana...
no us perdeu L’Espai de la Calma,
és, tot just, a una cantonada !!!
I unes passes més enllà...
La Plaça de les Dones del 36,
Oh!, veureu quin encís !!!
Oh, benvinguts, passeu, passeu.., ja és Festa Major!
Gràcia és casa vostra si respecteu feina i tradició.
Cal que tingueu sempre present,
que la nostra festa es vesteix d’arrels i sentiments,
som per tant, encarregats tots plegats,
de vetllar i fer respectar els guarniments.
I com no, els horaris de tancament...
poques hores descansarem
per tornar al dia següent.
De bon matí els serveis de neteja,
carrers i places endreçaran,
Mossos i Guardia Urbana,
en parella passejaran,
no per ballar amb nosaltres,
però discretament ens sotjaran.
En mig de cercaviles, gegants, castellers,
trabucaires, dracs, diables, bastoners...
ens direm els uns als altres:
”com la Cultura Popular, no hi ha res.”
Anirem a missa en seguici,
mudats i ben acompanyats,
homenatjarem Sant Roc, lliurarem reconeixements
i els guarniments premiarem.
Esports, jocs i gimcanes, concursos de pintura,
fotografia, relats breus i poesia,
us reclamaran cada dia amb insistència,
que participar-hi, no és cap tonteria.
Ah... i per una minsa despesa no us oblideu de la samarreta!!!
No pot faltar, en aquesta festa catalana,
el Dret a Decidir, que ja és dir !!!
Gràcia és majoritària, patriòtica i capdavantera
i farà el que pertoca, que ja toca.
Potser a alguns no els hi agradarà,
però això és un altra cosa.
Nosaltres volem votar.
I aquesta festa que ara us espera,
també baixarà el teló.
Seran moments de melangia
que aviat esdevindran noves alegries...
tot preparant la propera edició. És la nostra il•lusió.
Gaudiu de la festa amb cor, gaudiu de la Festa Major.
Oh, benvinguts, passeu, passeu.., ja és Festa Major!
Gràcia és casa vostra si respecteu feina i tradició.
GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES...
VISCA LA FESTA MAJOR I TOHOM QUE LA FA POSSIBLE,
VISCA GRÀCIA, VISCA BARCELONA I VISCA CATALUNYA
I “ALEGRIA, ALEGRIA...QUE ÉS FESTA MAJOR”
