La Fundació de la Festa Major de Gràcia rep la Medalla d’or al mèrit cultural!

El passat 13 de juliol a les 18:00h, la família dels festers i els amics de la Festa Major de Gràcia es van reunir al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Tothom hi va ser, i la situació s’ho valia, ja que aquell dia va ser l’escollit perquè l’Ajuntament de la ciutat lliurés la medalla d’or al mèrit cultural a la Fundació de la Festa Major de Gràcia en el marc del Bicentenari. L’ajuntament va aprofitar aquesta celebració per realitzar un reconeixement a una festa de 200 anys d’història que a través de la cultura popular cohesiona i genera una identitat pròpia. Un reconeixement oficial que es suma al de l'entitat que assumeix la celebració del Bicentenari com un homenatge a tots els festers, passats i presents que han permès la supervivència de la Festa Major de Gràcia des de 1817 a l'actualitat.

L’acte, que va ser presidit per l’Alcaldessa Ada Colau es va iniciar amb la interpretació del “Toc d’inici del Bicentenari” a càrrec dels Ministrers de la Vila de Gràcia. Amb aquesta aportació es va donar el toc festiu a un acte solemne entrant al saló de cent precedint les autoritats que presidien l’acte. Seguidament es va comptar amb la intervenció del regidor de Gràcia, l’Eloi Badia qui va fer la justificació de l’entrega de la medalla. Posteriorment, dos patrons de la Fundació, en Josep Fornés i en Josep Maria Contel van realitzar una glosa de l’entitat i de la festa que sintetitzava l’esperit de la festa, en el passat, el present i les possibilitats de futur. Posteriorment l’Alcaldessa va oferir la medalla d’or a la Presidenta de la Fundació, na Carla Carbonell, qui va agrair en nom de l’entitat aquesta alta distinció cultural. Finalment, l’acte va acabar amb una copa de celebració a la galeria gòtica. 

Parlament de Carla Carbonell, presidenta de la Fundació de la Festa Major de Gràcia:

Bona tarda,

Alcaldessa, Regidors, autoritats, festers i festeres, amics i amigues.

És un honor avui ser aquí, en representació de la Fundació Festa Major de Gràcia, recollint la medalla d’or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona. Ho és, sobretot, per què es tracta d’un reconeixement a totes les persones que han treballat i estimat la Festa Major de Gràcia des del seu inici, ara fa 200 anys.

Nosaltres tenim la sort i el privilegi de viure aquest moment, però es tracta de la suma d’esforços de molta gent durant molt de temps.

La Festa Major s’ha passejat per 3 segles:

El segle XIX: va ser un segle de grans descobriments científics. Qualsevol físic pagaria per haver-ho viscut.

El progrés -que aleshores s'escrivia amb majúscula- era un bòlid llançat, propulsat per la competència industrial, que exigia incessantment nous mètodes, noves màquines i matèries, portant a invents com:

  • el telègraf (1837); i el telèfon (1876);
  • el primer cable submarí entre Europa i Amèrica (1858);
  • la fotoimpressió (1867);
  • la bombeta (1879); i el transport d’energia elèctrica (1881);
  • la turbina de vapor (1884);
  • el motor de gasolina (1888);
  • el primer vol de l'avió d'Ader i el primer pneumàtic per a rodes (1890);
  • el raigs X, la radiofonia i el cinematògraf (1895);.

i a avenços científics de l’estil de:

  • el descobriment de la inducció electromagnètica, per Faraday (1831);
  • primer i segon principi de la termodinàmica,  per Mayer (1841) i Clausius (1850);
  • l'evolucionisme, amb l'Origen de les espècies (1859); i L'origen de l'home, de Darwin (1871);
  • la taula periòdica dels elements, de Mendeleiev (1869);
  • el descobriment del radi, pels Curie (1897);
  • la teoria dels quanta, de Planck (1899);
  • la radioactivitat, de Rutherford (1902).

Tot això va ser concordant amb l’inici de la Festa Major de Gràcia. Les classes populars, que ben aviat van agafar el protagonisme en l’organització de la Festa, també innovaven, també trobaven com comunicar-se i com crear i compartir diversió.

El segle XX: es tracta d’un segle tràgic per la humanitat marcat per les grans guerres. La destrucció i reconstrucció de les societats i democràcies.

La Gran Guerra va durar quatre anys. Una carnisseria que va mobilitzar 65 milions de soldats i es calcula que va provocar 20 milions de morts entre militars i civils.

La 2a guerra mundial va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, la majoria civils. Això representava el 3% de la població mundial de l'època; sent el conflicte més mortífer de la història humana i el primer (i per ara únic) en què es van utilitzar armes nuclears.

Sense oblidar el confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya (6 milions), massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó, depuracions internes a la Unió Soviètica i el bombardeig sistemàtic de la població civil europea.

Coneixeu perfectament com les guerres també van tenir un gran impacte en la Festa Major, aturant la seva celebració durant la Guerra Civil espanyola i patint una dura recuperació, com tothom, en la post-guerra.

El segle XXI: segle de l'era digital, la comunicació i la sobre-informació.

Ara fa 53 anys de l’aparició del primer ordinador d’IBM, 26 anys del llançament de la primera pàgina web i tan sols una dècada de l’entrada en escena dels mòbils intel·ligents que han canviat la nostra vida.  A dia d’avui es preveu que, amb l’aparició de l’internet de les coses, ja el 2020 hi hauria al món aproximadament 26 mil milions de dispositius amb capacitat de connectar-se a Internet.

Com fins ara les previsions s’han anat complint, ben aviat, ens podem trobar que els robots tinguin una presència abassegadora a la nostra societat i que la intel·ligència artificial competeixi, o fins i tot substitueixi, el coneixement humà.

Avui en dia, quan som capaços de modificar genèticament un individu o crear òrgans vitals a partir d’una sola cèl·lula, l’acció córrer el risc de substituir la reflexió, oblidant que per sobre de la tecnologia estan les persones i que, per tant, aquesta hauria de ser un mitjà i no un fi en sí mateixa.

D’aquesta manera, en aquest moment digital, fred, trumpià i podríem dir, d’una expressió egòlatra desfermada, el sentit de comunitat de les persones que representem la Festa Major de Gràcia és un bé escàs que, per una banda, és imprescindible per la seva continuïtat, i per l’altre és el distintiu insigne de la nostra Festa.

Mentre la societat es mou a una velocitat de vertigen, perdent l’atenció pel detall de les coses, nosaltres treballem pacientment tot l’any pel gaudi d’una setmana. Cuidem i treballem el detall per incrementar el lluïment dels nostres guarnits. I ho fem convençuts, que més enllà de la Festa Major, aquest treball, que comença el mes següent de la darrera Festa, cohesiona la Vila, millora les relacions humanes i la nostra qualitat de vida.

Mentre actualment és més habitual mantenir una conversa per whats app que cara a cara, nosaltres ens reunim petits i grans per passar llargues hores compartint treballs de tota mena entre converses disteses.

Mentre avui vivim en una societat de consum, nosaltres construïm els nostres guarnits basats en la reutilització de materials i objectes del dia a dia, incorporant la sostenibilitat als nostres valors i participant de l’economia circular.

Mentre Europa tanca fronteres, la Festa Major és una font interminable de diversitat i integració, tant fa 2 segles, com ara.

Paral·lelament, en un segle on l’empoderament de la dona i la recuperació de l’espai urbà per part de les persones són elements centrals, la Festa Major hi posa, sense dubte, el seu granet de sorra.

En un segle on la participació democràtica i els moviments populars agafen força, ens trobareu, com sempre, a primera fila, treballant per un objectiu col·lectiu i pel bé comú.

Podríem dir que el secret de la resistència de la Festa Major al llarg d’aquests dos segles rau en la força de la seva gent i dels seus valors.

En la capacitat d’adaptació als canvis però alhora en la conservació de la tradició, de l’esperit veïnal de la Festa pel que fa sobretot a la seva organització.

D’això se’n diu equilibri. Equilibri, que com sempre, és fràgil i canviant, i que entre tots hem de treballar per preservar durant almenys 2 segles més.

El més curiós de tot plegat però, és que, tot i aquest inqüestionable equilibri, quan expliques a amics o familiars no festers que dediquem a la Festa Major les nostres vacances i la totalitat del nostre temps lliure entre maig i agost, ens diuen que estem desequilibrats.

Moltes gràcies

Parlament de Josep Fornés:

El dijous 14 d’agost de 1817 el Diario de Barcelona, en la secció de Noticias particulares de Barcelona publicava una nota que feia referencia a una festa a Gràcia:

“Mañana dia 15, en el convento llamado de Jesús, en el camino de Gracia, á las 10 de la mañana habrá solemne oficio, con música y sermón. En la plaza habrá baile como se acostumbra; y por la tarde del día siguiente habrá sortija por fin de fiesta.”

I van anar passant els anys, la gent i les festes...

A alguns ens va tocar ser joves durant el postfranquisme de l’anomenada transició democràtica, quan encara no s’havien generalitzat expressions com implementar,  civisme o gentrificació.

Era un temps en que la gent corrent creàvem noves festes de carrer, un temps en que els ajuntaments encara no havien regulat la creació i quan les indústries culturals no havien posat preu a la Cultura.

En aquell temps, que anàvem imaginant a peu de carrer, llegíem el Costumari Català de l’Amades i l’aplicàvem com sabíem i podíem al nostre barri de Gràcia.

El carrer ha estat el lloc on la gent de tots els temps hem compartit les passions, les lluites, la festa o la protesta.

És al carrer on hem posat a prova la nostra imaginació per mostrar-nos comunament com la societat complexa que som.

Hem humanitzat l’espai urbà embellint-lo amb la nostra manera de ser col·lectiva, fins al punt de transformar durant un temps breu allò més quotidià en allò més extraordinari.

Quan pensem en un espai inhòspit, sovint pensem en un espai sense gent, sense persones, un espai al que li cal humanitat.

Els humans concebem un espai agradable com un espai humanitzat.

Compartim els moments de dolor per fer-lo més humà i suportable.

Compartim els moments de festa fins al punt que, en el nostre imaginari col·lectiu i individual, fem sinònims la festa i l’alegria.

La de Gràcia és una festa de veïnat que transforma el lloc on viu en un lloc on voler viure. De gent compromesa que construeix utopies i que canvia el món cada dia, i ho fa de forma concreta, i a peu de carrer.

Al nostre barri la festa fa el prodigi de confondre el ric i el pobre en la seva modèstia i la seva opulència. Fa que el savi i el foll s'assemblin en un temps en el qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia.

Un temps sagrat on la comunitat es fa perceptible, un espai de límits desdibuixats on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.

A la nostra beneïda terra hi va haver un temps en que la gent compartia l’espai comunitari del carrer, davant de casa, amb parents i veïns.

Hi va haver un temps en que la gent baixava les cadires al carrer a l’horabaixa, quan se sentia la fresca en el temps de l’estiu.

Sabem, i ho volem contar, que hi va haver un temps en que la gent petava la xerrada al carrer fins a tal i a quina hora, i es quedava endormiscada, ben entrada la nit, fins a que el sol sortia i començava un nou dia.

Com podem entendre que una festa sigui per a tothom sense acceptar que també ha de ser de tothom?

La cultura de les persones forma part del domini dels símbols, d’allò que, per un acord implícit, compartit per una bona colla de gent,  s’esdevé una memòria col·lectiva. 

De memòries i d’oblits n’està plena la història dels pobles.

La construcció del concepte que cada poble té de sí mateix és un procés d’estira i arronsa entre la petita tradició del dia a dia de la gent senzilla i la gran tradició dels dels qui detenten el poder.

La tradició popular davant la tradició acadèmica, el mite davant la ciència, la llegenda davant la història oficial, la festa de carrer davant el festival, el cant de pagès davant l’himne.

Quan vas pel món t’adones que, vagis on vagis,  la gent humil s’assembla a la gent de casa.

Vet aquí la grandesa universal de la dimensió petita: allà on hi ha gent senzilla et sents com a casa.

Els versots dels diables, el guarnit d'un carrer en festa, les gloses i els cants de festa són una cita amb la petita tradició, una tradició, que sovint no és tan “petita” com alguns voldrien, un patrimoni modest que esdevé molest, incòmode per als qui manen, perquè parla amb veu clara, amable, però sense embuts: “dient les veritats”  a cada glosa, a cada corranda, en cada guanit, en cada versot. 

El qui canta així  esdevé la veu del poble, el portanveu dels seus sentiments, de les seves pors, de les seves passions, de les seves crítiques.

En un moment en què la crítica i els sentiments de la gent senzilla són tan maltractats, constatem que la veu del poble conserva la seva vigència havent entrat la festa al tercer mil·lenni de les nostres petites i grans històries, les d'ara i les de fa dos segles.

La tradició, aquella eterna successió de rituals i de complicitats efímeres de la gent corrent, que avuirecull amb honor i glòria el reconeixement de la ciutat en aquest Saló de Cent en l'any del Bicentenari.

Celebrem-ho, perquè la cultura, o és popular o no és cultura.