Pregó Festa Major de Gràcia 2020
Maite Fabregat
Veins i Veines de la Vila de Gràcia
És un honor ser una de les pregoneres d’aquesta festa major tan especial. La gent que em coneixeu sabeu que sóc gracienca des que vaig néixer aquí a tocar, a la Salut. M’agrada treballar a la Vila i per la Vila. Però avui no estic aquí com a persona, sinó que represento a tota la colla que formem part de l’Equip d'Atenció Primària.
Hem patit amb vosaltres a peu de carrer i a cop de telèfon l'estrall de la malaltia que fa que aquest any, amb mascareta i hidroalcohol, no puguem sortir a balcó a celebrar la festa d'estiu. Hem patit, i us hem vist patir. Ens heu aplaudit i us hem aplaudit.
Vosaltres us reinventàveu fent coses divertides o útils, mentre passàveu més temps de l’habitual a casa. I nosaltres ens reinventàvem per que sapiguèssiu que us seguíem, que ens preocupàveu...
Que no ens puguem veure més sovint no vol dir que no ens comuniquem. Us tenim molt presents!
Però encara més present tenim la situació econòmica que ens ha deixat aquesta pandèmia.
Ara ha fet una any, reunides amb força gent de la comunitat, vam trobar els problemes més importants que afecten a la salut del barri. El més votat fou les bosses de població amb necessitats econòmiques. Persones que no guanyen prou per pagar-se el podòleg, el teatre o el ping pong. La pobresa porta malaltia... i ja en tenim prou! Els boixets o la coral són salut i curen! Al barri no falten activitats, però no tothom hi té accés. I gaudint-les farien salut... salut física i salut mental. Baixar al carrer i xerrar mentre fem unes flors, o pollets per guarnir ÉS SALUT. I fem comunitat... i ens barallem, perquè som persones... i ens ajudem, perquè som persones...
El segon problema de salut que vam trobar és la soledat de la gent gran, que s’acompanya tot sovint de pensions minses i vivendes sense ascensor....
Tot el que heu fet aquests dies de confinament, creant xarxes de suport a la gent gran, fràgil , per tal que no sortís al carrer..... o ajudant el Rebost o altres entitats que atenen les necessitats més vitals.... tot això és salut. Reforçar els vincles a la comunitat millora la salut de les persones!
No deixem que el virus ens prengui això! Ans al contrari, aprofitem la oportunitat que l’aturada d'aquesta primavera ens ha portat. Heu conegut gent de l’escala que no tractàveu, us han vingut a atendre joves que no coneixíeu....
El vostre Equip d’Atenció Primària us volem dir que tot allò que fa salut i tot allò que cura és a la comunitat, no al Centre d'Atenció Primària. Nosaltres som instruments que no fan res si els mínims socials no permeten la vida o una vida digna . Us volem dir que millorar la vida en aquest barri pot tenir efecte papallona en altres barris de Barcelona mes desafavorits que el nostre...
Sols l'esforç comú pot fer que, plegades, guanyem a aquest virus i a tots els altres que puguin venir!
Amb responsabilitat i cap a un barri més saludable us desitgem BONA FESTA MAJOR!
Xènia Sist
Bona tarda Graciencs i Gracienques,
Aquest any ens està tocant viure situacions excepcionals, moltes de les quals no les haguéssim ni imaginat. Ha estat i segueix sent un any difícil, però tot i així encara estem tenint la sort que hi ha coses que segueixen endavant, com és la Festa Major de Gràcia.
Sí, serà una festa diferent, on tot el barri s’hi ha deixat la pell per tal de poder-la celebrar encara que s’hagin hagut de reinventar molts aspectes. Però això també ha donat l’oportunitat de retornar a l’essència de Gràcia i sentir el Barri des del Barri.
Aquests dies he pogut compartir moltes vivències de casa vostra. Jo no sóc nascuda aquí, però Gràcia sempre l’he tingut molt present, sobretot per la seva gent. És aquest esperit el que fa moure les coses. El mateix que en la situació de pandèmia ens va unir a tots.
Com ja sabeu el nombre de pacients ingressats per COVID va arribar a ser tant alt que es van habilitar pavellons esportius per ingressar pacients. Jo vaig estar treballant en la coordinació del Pavelló Salut Sant Pau–Guinardó i voldria compartir amb vosaltres aquesta experiència. D’un dia per un altre ens vam trobar quatre col·lectius molt diferents treballar junts: els Bombers de Barcelona, l’Ajuntament de Gràcia, el Club Martinenc – CEM Guinardó i l’Hospital de Sant Pau. La nostra feina era reconvertir un pavelló esportiu en un hospital.
No ens coneixíem de res i a més veníem de sectors molt diferents, però el que tots teníem clar era que havíem de treballar units i amb un objectiu molt concret: poder donar sortida als pacients que s’anaven acumulant a l’Hospital de Sant Pau per poder garantir l’atenció als més greus. Això va ser una feina a contrarellotge i durant uns dies que, com tots recordareu, el país estava confinat i per tant paralitzat, les jornades van ser maratonianes i la dificultat per aconseguir materials sense precedents. Evidentment les instal·lacions van ser d’hospital de campanya, però ho vam aconseguir i, en menys de 10 dies el pavelló estava preparat per poder atendre als primers pacients!
L’altre repte que vam tenir era formar als equips assistencials. A l’hospital es van haver de contractar estudiant d’últim curs d’infermeria i medicina, perquè no teníem prou professionals per donar resposta a tots els pacients i, al pavelló hi van anar alguns dels estudiant de medicina tutelats pels altres metges. La majoria de les infermeres i metges no havien treballat mai junts i alguns ni tant sols a l’Hospital de Sant Pau i per tant cada dia era un aprenentatge. Van ser dies molt complicats, on, a més de la situació de tenir els pacients ingressats en un pavelló es barrejaven les situacions personals de cadascú: gent amb pares grans que no volien tornar a dormir a casa per por a contagiar-los, parelles teletreballant i havent de cuidar als nens que no tenien escola i no podien sortir ni a passejar, companys de feina contagiats, jornades ampliades, horaris modificats, equips de protecció que dificultaven molt la feina, però tot i l’adversitat es va tirar endavant i se segueix fent.
Avui som aquí en representació de tot el col·lectiu de professionals sanitaris que s’hi va deixar literalment la pell. Unes persones que sense dubtar, van prioritzar la seva professió per davant de la seva pròpia vida. Es van viure situacions molt complicades i difícils de gestionar, però es va seguir lluitant i el dia d’avui és la demostració.
Si en aquells moments ens haguessin preguntat si pensàvem que avui seriem aquí per donar pas a la Festa Major de Gràcia, sense cap dubte haguéssim contestat que no. Però aquí estem, i això vol dir que anem per bon camí. No podem abaixar la guàrdia. Aquesta pandèmia no s’ha acabat i hem de seguir sent molt prudents i responsables per prevenir els contagis. És per això que també vull tenir un agraïment a l’esforç que heu fet tots vosaltres. S’ha demostrat que quan es demana la col·laboració de la gent, aquesta hi és. El confinament ha estat molt dur per tothom. A banda de les incomoditats que ha comportat, hi ha un aspecte que vull destacar que és la Soledat. Aquesta ha afectat directament a la nostra gent gran, ja era un grup vulnerable i el confinament ho ha agreujat. Com a societat hem de fer una reflexió dels nostres valors. La gent gran són la nostra memòria i no els podem oblidar. Una societat sense memòria és una societat sense fonaments. Pensem sobre quins valors volem transmetre a les properes generacions i hem d’aprendre de l’experiència dels nostres grans. Per això faig una crida a la responsabilitat dels joves perquè amb el seu comportament siguin exemplars i contribueixin a protegir a aquesta generació que tant ens ha ensenyat i que ara ens toca cuidar. No abaixeu la guàrdia!
Per últim també m’agradaria compartir amb vosaltres la part positiva que ha tingut aquesta situació. Ens ha fet aflorar sentiments i valors que potser teníem massa amagats: la solidaritat, la generositat, l’empatia...no els perdem. Vosaltres els Graciencs sou un exemple. Com us uniu i treballeu en equip per poder guarnir els carrers i mantenir l’esperit del barri. De vosaltres també n’hem d’aprendre molt.
I per finalitzar, m’agradaria compartir amb vosaltres un lema que tenim a l’Hospital de Sant Pau que ens caracteritza i ens sentim identificats. Són només tres paraules però plenes de sentiment i de força. Diu així: Orgull Sant Pau. Avui el vull fer vostre per transmetre la força que teniu com a barri. Per vosaltres: Orgull Vila de Gràcia!
Elvira Bisbe
Em fa moltíssima il·lusió fer el pregó del meu barri, el barri on visc i on treballo. Encara que soc plenament conscient que no sóc aquí per la meva notorietat pública ni perquè hagi fet alguna cosa especialment rellevant. Sé que, com les meves companyes, estic aquí en representació de la meva professió, dels meus companys i companyes, metges i metgesses, en unes circumstàncies atípiques. Aquest està sent un any especialment dur per al nostre país i per al món en general, en el qual els professionals sanitaris hem patit molt i hem treballat sense descans per pal·liar els efectes devastadors de la pandèmia. És per això que participar en aquest pregó es alhora un gran honor i una gran responsabilitat.
Com deia, aquest és un pregó atípic, en una No-Festa Major, o millor dit, en la primera “Festa Major Virtual” de Gràcia, tal com es fan moltes activitats socials ara. Per això, aquest any, el pregó pren una rellevància única.
La meva vinculació amb Gràcia comença l’any 1987, quan vaig triar fer el MIR a l’Hospital de l’Esperança, en aquell moment un dels hospitals generals de l’Ajuntament de Barcelona i, actualment, formant part del Parc de Salut Mar. El que més em va sorprendre de l’hospital, i us ben asseguro que continua sent així, va ser com traspuava l’essència de Gràcia: la tolerància, la diversitat, el bon rotllo, la creativitat..., però, sobretot, el compromís i la solidaritat.
Per això, al cap de poc temps, vam decidir de venir-hi a viure. Aquí han nascut i han crescut els nostres fills, han anat a escola al Turó del Cargol i, després, al Montserrat, de casal, als Lluïsos,... Hem fet amics i ens sentim part d’aquesta gran petita Vila.
D’això ja en fa cinc anys i qui ens havia de dir que avui estaríem en plena pandèmia. El març passat, tot es va capgirar com un mitjó. Cada tres dies, els malalts que arribaven a l’hospital es multiplicaven per 2 i vam haver de suspendre tota l’activitat ordinària i convertir tots els centres en Hospitals Covid, però tampoc no n’hi havia prou. Vam crear nous espais per enquibir pacients, reconvertint zones comunes o gimnasos en sales d’hospital. Vam convertir els quiròfans en UCIs, multiplicant per 3 els llits de crítics, vam incorporar estudiants i metges i infermeres jubilats a treballar. Tot el personal es va bolcar sense descans a portar pacients Covid, independentment de la seva especialitat. Vam aprendre a vestir-nos d’astronautes, a donar confort amb els ulls i vam plorar i vam tenir por... Però també va néixer una complicitat extraordinària entre tot el personal, no hi havia retrets, ni mal rotllo, malgrat la tensió del moment, tots units per fer front al virus.
També el suport i el recolzament de la societat es palpava, no només amb els sentits i encoratjadors aplaudiments diaris. Els veïns ens portaven menjar dels restaurants, material, ens feien bates, mascaretes... i moltes empreses es van reinventar per produir material hospitalari molt necessari. Jo veia la mare, amb quasi 90 anys, convertida en una heroïna per als veïns, ja que, com a modista, des del primer moment es va posar a fer mascaretes per a tothom i el fet de sentir-se útil li va ajudar a suportar la soledat i l’aïllament necessari per evitar el contagi.
La veritat és que aquesta experiència ha posat de manifest “que allò que es essencial és invisible als ulls”, com deia Antoine de Saint-Exupéry, només amb el cor ho podem veure.
I ens semblava que ja s’havia acabat, que deixàvem enrere aquest malson, però aquesta és una cursa de fons, segurament d’anys. Evidentment, no serà igual que el que hem viscut, però haurem de seguir sent molt curosos, posant barreres a la transmissió i practicant un distanciament social que tant ens costa als mediterranis. Però, si en comptes de ràbia, frustració i desencís, d’altra banda, sentiments molt comprensibles, recuperem la capacitat de gaudir de les petites coses que hem redescober i alimentem l’esperit de complicitat, solidaritat, generositat i compassió d’aquests darrers mesos, està claríssim que junts ens en sortirem.
Per mi, el que millor representa aquesta essència són els Stay Homas, que han posat la banda sonora de la pandèmia, amb frescor, humor, positivitat i bona música. Per això, m’agradaria acabar amb el fragment que canta la Judith Nederman i que resumeix, de manera molt clara, el missatge que m’agradaria donar-vos avui:
“Si tens ganes de sortir
Ho sento, però no pots
T'hauràs de quedar a dins
Però amb els vídeos d'aquests tres
Jo he sigut molt feliç
Podria viure així
Ai, aquest virus que tenim
També ha aconseguit que ens unim!”
“Gotta a be Patient” not to be a patient . Seguim sent pacients per no ser pacient
Moltes gràcies Gràcia
