RECUPEREU EL PREGÓ ÍNTEGRE DE JORDI CUIXART

PREGO

Joan Fuster digué: “En Pompeu Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat”. Ben bé que és com si el pensador de Sueca ens parlés de la Festa Major de Gràcia.

Bona tarda, graciencs i gracienques, bona tarda Països Catalans!

Fa més de tres anys, escrivint-vos des de la cel·la, no m’hauria imaginat que avui podria compartir l’inici de la Festa Major amb tots vosaltres i menys des d’aquest balcó. Em sento profundament agraït i, si m’ho permeteu, excessivament reconegut.

Jo soc fill del Vallès, però la meva companya i els meus fills petits són graciencs de naixement, i és així com jo em sento un gracienc més. Em sento a casa.

També, i malauradament, semblava impossible que, per segon any, ens toqués viure una Festa Major molt diferent. Els moments són difícils i el primer record és pels qui ens han deixat i pels qui en aquests moments fan front a la pandèmia. Gratitud i admiració pels qui des de l’anonimat, tenen cura de tots nosaltres, del bé comú, de la vida.

També un record pels nostres exiliats, No hi haurà cap festa completa fins que no puguin tornar a casa amb les seves famílies. I en especial pel Conseller Lluís Puig, home de cultura i cultura popular: et volem a l’Artesà.

I com no, i en un bressol de lluita internacionalista, un record especial per la gent de l’Afganistan que són víctimes del fanatisme i els interessos de les potències mundials. Les injustícies no s’aturen, la solidaritat tampoc.

Aquest pregó és un gràcies a Gràcia, si em permeteu la broma fàcil. Un gràcies col·lectiu, polifònic, perquè Gràcia ha estat sempre un exemple de compromís que ha inspirat centenars de lluites compartides, arreu del país i més enllà.

Vaig començar a venir-hi de ben jovenet. Del Tradicionàrius, a la Torna, els Lluïsos, el col·lectiu d’insubmisos... Gràcia era i és aquella immensa plaça pública on reneixen les velles i noves reivindicacions, i també aquell espai d’esbarjo, diversió i retrobament.

A la presó rebíem moltíssimes cartes del barri. Amb en Sanchez, que també és de Gràcia, ens entreteníem ubicant els carrers dels remitents. Perquè a la Vila passa això, que com més la coneixes més t’hi enganxes, i que si t’hi allunyes et venen unes ganes de tornar-hi molt difícils d’explicar. Gràcies pels 188 dilluns demanant la llibertat dels presos polítics!

Recordo el dia que el bo d’en Sicus va venir amb els Sabor de Gràcia a Lledoners. Quina festassa! I amb ells, les ganes de vida del nostre barri gitano. Als primers permisos ja ens vam retrobar amb el meu amic Ricardet. El nostre país ja no s’entendria sense el Pescaílla ni la rumba catalana; tots els ventiladors passen per la plaça Raspall.

Gràcia té la virtut d’acollir amb una facilitat extrema. De fet, diuen que la densitat de població és de les més altes del món, i no ho dubto; però la densitat de creativitat ho és tant o més i es percep al carrer (i des del pis de les Teresines, també!). Potser per això, quan ets a Gràcia sempre busques el camí més llarg per arribar a casa

Vaig viure un temps al carrer del Robí. A l’Ateneu que fa cantonada amb Topazi, cada setmana s’hi aplegava un grup de cantaires; tenia la idea d’afegir-m’hi, però em van tancar a la presó. En dic l’esperança de la Rosa de foc.

Perquè, què volem d’una Vila en què la revolució és un pàrquing i la llibertat un mercat? A Progrés hi anava sovint amb l’Anna Gabriel, per fer-la petar. Anna, et volem a casa, t’esperem a la Barraqueta!

Una Vila que és exemple de bona gent; de jovent autoorganitzat que posa l’enginy i el cos per recuperar espais. Recordo amb especial emoció els comiats espontanis des del 3 Lliris quan, després de 12 hores de permís, recollia el cotxe per tornar cap a la presó. No sabreu mai la força que aquells aplaudiments ens donaven a tota la família.

Quedar-nos de braços plegats no és una opció”, tampoc pels veïns de les casetes del carrer Encarnació. Recordo l’alegria quan la Txell em va explicar els èxits aconseguits amb Salvem l’alzina.

Deia Mercè Rodoreda que sempre intentava fer-ho tot com si cada dia de treball fos el darrer de la seva vida. Ahir mateix tots els veïns coincidien que el toc de queda els ha privat d’un dels moments més màgics de la Festa; passar les nits anteriors engalanant fins al darrer moment, però que igualment s’hi estaven deixant la pell atents a les traques que sonen per confirmar la feina ben feta!!!

Que la cultura ho inundi tot! Veritable estructura republicana i base de la civilització, perquè com ens recorda la nostra veïna Yolanda Sey: “encara vivim en una societat de tradició colonial on la història està explicada per l’home blanc, on el racisme esta interioritzat.”. Demanem a totes les administracions més recursos públics per a la cultura, l’eina més efectiva per combatre la intolerància i el racisme.

Llengua, cohesió, cultura, treball. Reconeixement i futur. El dret a sentir-se un més entre tots els altres que coneixem bé als qui el català no ens ha vingut per herència familiar. Un compromís que ens connecta amb els fundadors d’Òmnium, amb en Joan Triadú, un home excepcional que venia “de baix”, com ell deia, i que des del carreró de les Carolines desobeïa l’estat franquista i formava mestres de català.

I és clar, parlem de Gràcia i de cultura i és impossible no tenir un pensament per en Jordi Fàbregas, que com la majoria de gent d’aquesta Vila no coneixia la paraula “no”. La cançó ve d’aquell lloc on ningú no mana.

Recordo com es va gestar entre aquests carrers la campanya “Volem acollir”. Avui cap bandera pot tapar la hipocresia olímpica d’aplaudir un equip de refugiats, mentre som incapaços de garantir vies segures a qui fuig de la guerra. I entretant, a l’Estat espanyol, el 2021, l’any de les bates tornarà a ser l’any de les bales: nou rècord en despesa militar. Quin vergonya tan gran!

Com diu en Martí Sales, rebel·lar-se és tan simple com pensar, repensar, i preguntar-se: “i si ho fem d’una altra manera?” Contra l’obediència cega, atrevir-se a pensar per un mateix. Com a activista animo a cadascú a pensar individualment les motivacions i raons que ens han impulsat i que ens han d'impulsar de nou a sortir al carrer, reivindicant la nostra veu col.lectiva.

Les raons personals que es mantenen, encara que el camí s'allargui, perquè aquestes són les raons i les motivacions sòlides que constitueixen la força del nostre poble, al marge dels atzucacs de la vida política. I si cadascú pensa en allò que el motiva a lluitar, ho podrem tornar a fer i fer-ho junts i fer-ho millor. La llibertat de Catalunya bé s’ho val.

Recuperant els carrers, com fa el Sindicat d’Habitatge de Gràcia, perquè no hi ha res més universal que allò ultralocal, i la defensa dels drets fonamentals no accepta rebaixes. “No vols campanades? Doncs sentiràs esquellots”, responia el director de la Campana de Gràcia, i ho crida ara la pregonera l’alternativa !!!!

I és que a cada pam de carrer; compromís i ambició de país: Visca la República de Gràcia!

En plena crisi de crisis, la humanitat conviu entre el virus de l’egoisme i la capacitat de trobar les respostes més imaginatives. Com el Rebost Solidari que lluita contra la pobresa alimentària. Gràcies als veïns que sou allà repartint menjar durant hores i hores.

No oblidem que per a 65 graciencs que viuen al barri sense un sostre, mirar al cel no vol dir gaudir dels guarnits. Com diu el poeta i escriptor Pol Guasch, cada vegada que diem tothom no pensem en qui en queda fora.

El món se’ns crema als nassos i sense planeta no hi ha festa que valgui. Anem molt tard. La Terra se salvarà bé tota sola, però salvar la humanitat dels propis humans només depèn de nosaltres. No oblidem que la desobediència civil i la lluita noviolenta també són uns dels instruments més potents per plantar cara a l'emergència climàtica.

Amigues i amics, veïns i veïnes, gràcies per fer possible aquesta Festa Major. Una oportunitat per recomençar, per reviure els actes de sempre com si fos la primera vegada. Fem-ho amb tota l’alegria, amb tota la felicitat possible, malgrat les adversitats.

A la Vila de les llibreries, les lluites compartides i la Festa Major som el que llegim, el que consumim i el que celebrem.

I us demano de tot cor que cuidem la cultura a la Vila, Salvem el Texas, anem al Verdi i al Bosque, comprem a les llibreries del barri, que en són moltes i per a tots els gustos, al barri també hi ha teatres i fins restauradors que cuiden el producte local.

Que comenci la Festa Major, Perquè hi ha coses que no es poden ni comprar ni vendre; com el capital humà i el caràcter d’aquesta Vila.

Visca Gràcia i visca la Festa Major! Sempre endavant!