Ban de Carnaval de Sa Majestat La Reina

Vilatans, vilatanes i vilatanis de la nostra estimada Gràcia! La de la torre del rellotge, la de la bona gent, la dels carrerons amb noms de santes inexistents... Estic aquí per anunciar-vos... estic aquí per anunciar-vos... estic aquí per anunciar-vos... (s’ho pensa) Ah, sí! Que soc la Reina del Carnaval! La reina de reines! Visca! (saluda) I això només pot voler dir una cosa (s’ho pensa): que ha arribat el Carnaval a la vila de Gràcia. I jo us aviso, vinc amb unes ganes tremendes de passar-m’ho pipa, i espero que vosaltres també. Per això avui ens hem posat així de guapes i estupendes, que és el mínim en un dia tan assenyalat.

Quina alegria per fi retrobar-nos aquests dies per fer una mica de gresca, (fa gestos) desfasar-nos en els gestos, vestir-nos desafiant les convencions i fer sarau, encara que ens hagin caigut quatre gotes... I és que de vegades anem tan de bòlit a tot arreu per complir amb totes les coses que hem de fer, que si hem de fer el tàper per a la feina, que si hem de recollir els nens a l’escola, que si hem de treure els gossos a fer caca, que si ens hem de fer la T-Mobilitat, que si hem de recordar-li a la minyona que netegi la porcellana de palau i al xofer que ompli el dipòsit del iot, i amb tantes obligacions anem a tot arreu amb cara de pressa. No és d’estranyar que a estones ens oblidem que, malgrat tot, encara sabem somriure i ser amables, que la vida també són bons moments, bona gent i gent bona, bona teca i una copeta de vi, si us plau. I jo sé, ai trapelles, jo sé que m’heu trobat a faltar, caram, com si no, si jo soc la Reina del Carnaval i tinc una sola feina: recordar-vos que és l’hora de fer soroll! (pausa) He dit FER SOROLL!!!

No, no tant, no us passeu, no us vagin a acusar de o sedicioses, o una cosa pitjor. No us passeu. Entre poc i massa!

Vull dir que està bé queixar-se, i tenim tot el dret a fer-ho, perquè ens passa de tot, la vida és així, ens passen de fredes i de calentes. Hi ha tantes coses que trobem a faltar, i tantes coses que ens fan nosa. Massa faltis i massa tenguis. Ens falten espais verds, mentre que ens sobren els desnonaments. Ens falta espai al bus que va cap al parc Güell, i ens sobren pisos turístics i pisos de luxe. Darrerament, cinquanta metres quadrats costen gairebé tant com una garrafa d’oli d’oliva. Ens fa molta falta la pluja, i ens sobra la calor que cada cop dura més temps. Ens falta acabar de creure’ns els drets que tenim i ens sobren expats atrets per la marca Barcelona. Ens falten unes paraules d’ànim i de suport de tant en tant i ens sobren els comentaris masclistes, les actituds homòfobes. Ens falten sous dignes i ens sobren horaris impossibles. Ens falten savis i sàvies i ens sobren bocamolls que ens atabalen el coco. I així passem els dies, buscant l’equilibri entre els anhels i els obstacles, perquè qui dia passa, any empeny.

Ha estat un any complicat i ple de tota mena de coses que ara sembla que es redueixen a l’amnistia que no arriba. Ha estat un any de Coti x Coti, de M’he enamorat al supermercat, de pellets a les platges de tot arreu, de preus disparats, de paneroles gegantines, de telèfons escoltats per unes autoritats que no sabem quina cara fan, però que tenen molta, molta cara; un any de concerts de Madonna, del retorn de Valtònyc perquè ja no podia més i al final va i resulta que tenia raó i tot, de la Rosalía que s’ha separat i s’ha tornat a ajuntar; un any de bombes que cauen lluny però se senten massa prop, de terratrèmols i volcans, un any de protestes d’infermeres i de pagesos, deixem-ho en protestes en general, que si començo amb els gremis emprenyats ja no acabo. El cert és que l’únic que tenim segur ara per ara i que ningú no ens pot treure és la paraula. Gracienques, graciencs i gracienquis, no deixem que ningú ens llevi la paraula nostrada. Ja poden venir bandades de creueristes, carteristes, caietanus, hotelers, banquers i piolins, que nosaltres no volem callar, perquè no podem callar, fins i tot si de vegades no sembla que ens sentin gaire els de dalt o si el nostre discurs resulta una mica maldestre, perquè no ho sabem fer millor. Perquè la nostra paraula ens permet el debat, i és a partir del debat que aprenem a fer pinya, que ens associem, ens estimem, de vegades també ens odiem una mica, una miiica, perquè som així de tanoques, o també perquè així aprenem a posar límits.

No he vingut aquí per posar-vos límits, eh? Però ara m’agradaria que apaguéssiu els mòbils una estona, com quan pugem a un avió que està a punt d’enlairar-se. No, millor, m’agradaria que els apaguéssim tots una estona cada dia i recordéssim que podem viure tranquil·lament sense ells, que la informació la podem trobar als llibres i les xafarderies ens les pot explicar el veí, que no ens calen ni titulars desconcertants ni tertulians professionals per estar ben informades del que passa al nostre voltant, perquè tenim ulls, orella i cor. Perquè el mòbil ens pesa una mica massa de vegades. I quan els apaguem una estona, adonem-nos que no s’està tan malament, que això que fem aquí val la pena, que som un barri de penya de bona pasta, i que som un barri que malgrat tot no es deixa assimilar.

Ja sabeu que a mi m’agrada el marro, i jo avui he vist un munt de gent disposada a fer soroll. Per això avui he vingut per anunciar-vos... He vingut per anunciar-vos... (s’ho pensa) Ah, sí! Que soc la Reina del Carnaval! I que aquests dies tenim el dret de fer i desfer sense solta ni volta, de ser una mica gamberres i un xic pàmfiles, i potser de descobrir una part de nosaltres que vol ballar, saltar, fer bona cara al mal temps i assaborir dia rere dia una mica d’allò que en diuen felicitat.

Visca Gràcia lliure i engrescada! Visca la Reina i Visca el Carnaval!