Parlament de Montse Torres en l'Homenatge a Albert Torres

La vida del meu pare , la de la nostra familia, no s’explica ni es pot entendre sense la Festa Major. De com esperàvem que arribés l’estiu al carrer Camprodón , on vivíem llargues nits i dies de guarnit, de baralles i discussions , però sobretot d’il.lusions , de veure com feina que havíem fet durant setmanes es quedava guardada al local perquè no ens decídiem on posar aquella figura o aquella altra, i de tirar la traca un 15 d’agost al matí , quan tot comença però a la vegada tot acaba.

I és en aquest petit carrer de Gràcia l’origen de tot plegat, l’orígen de la estimació i dedicació a la festa,  que l’Albert va traslladar del carrer a la Federació, a la que s’hi va dedicar en cos i ànima , anteposant-la potser masses vegades a la familia.

Aquesta dedicació va permetre que la Festa fes una evolución cap un format com el que coneixem ara. Un format que encara que amateur era cada cop mes professionalitzat , amb estructura gerencial , amb  mes infraestructures i  sobretot garantint-ne la continuitat económica , avalant en moltes ocasions amb el patrimoni personal i aconseguint també que la Festa tingués un local fixe on poder desenvolupar la seva activitat. Durant els seus anys de president es van inciar coses que avui considerem tan normals i tradicionals com podría ser el cercavila del dia 15 , la diada castellera o l’homenatge a Sant Roc  … Actes sense els quals avui no entenem la festa i que ell es va encarregar d’impulsar.

Evidement això no ho va fer sol , es va envoltar d’amigues i amics que com ell estimaven la festa i el van acompanyar durant anys i anys. Podría parlar de molts noms, el Campo, el Quim , el Ventalló, el Dueñas, el Porre, la Manolita, … i molts mes , gent de festa que van estar al seu costat en molts moments.

Es parla molt de la Festa Major de Gràcia, però es coneix poc el que hi ha al darrera, no tot van ser flors i violes, hi van haver negociacions dures amb les insitucions, amb l’ateneu llibertari amb els firaries. Van haver-hi fins i tot amenaces molt serioses. Però les ganes i l’ànim de tirar endavant la festa , podíen amb tot.

La seva estimació per la Festa era tan gran que era capaç de trasllardar-la arreu i a molta gent , però sobretot me la va traslladar a mi , fins al punt , de compartir amb ell la junta de la federació. I evidenment , teniem discrepàncies d’opinió massa sovint , discrepàncies que trasllàdavem tot sopant a casa i que la meva mare d’havia d’encarregar-se de calmar.

I volia acabar precisament parlant de la meva mare, perquè és la peça clau de tot l’entramat . Tota la dedicació que l’Albert donava a la festa l’havia de treure de la familia , i era la meva mare qui va tirar-la endavant perquè el meu pare es pogués decidar a la festa . L’associacionisme, la cultura popular no és mes que un reflexe del que és i ha estat la societat, i per tant les grans coses , com del que avui parlem no hauríen estat posible sense dones massa cop invisibles.  Gràcies mama , perquè això sobretot és gràcies a tu i gràcies per haver-nos transmés també aquest amor a la festa.

I crec, que no hi ha millor manera d’acabar aquest record, com el meu pare començava i acabava els discursos de l’entrega de premis : “Ja sabeu que no m’agrada parlar , visca la Festa Major”.